L’any 2003, desprès d’haver-me presentat en 2 ocasions a les eleccions
local i no haver-les guanyat ( i no entraré ara en perquè em vaig presentar en
eixes dues ocasions, perquè realment no ho acabe de tindre massa clar...), vaig
prendre la decisió de no tornar a repetir, en aquell moment estava treballant a
la Mancomunitat de la Safor, de tècnic de desenvolupament, a una plaça de
personal laboral que m’havia guanyat a un procés de selecció entre quasi 50
persones més, i ja duien quasi 3 anys en el càrrec, una feina que m’agradava i en
la qual gaudia cada dia. Pensava aleshores que no em calia complicar-me la vida
més, que optar de nou a un càrrec polític només podria dur-me que
problemes (dit i fet).
En aquell moment va sorgir un cert moviment de gent al meu poble que volia
canviar les coses, no diré que fer-les millor o pitjor, però si d’una altra
manera... I em demaren consell per presentar-se a les eleccions municipals. Jo
els vaig traslladar la meua decisió de no tornar-ho a fer, però que si volien
els podria facilitar el “paraigües” del “meu partit” per a presentar-se i que
en tot cas podria aparèixer en la llista donant suport. L’objectiu d’aquella
llista era obtindre una representació que poguera condicionar el govern de l’Ajuntament
de Potries, cap a uns objectius més compartits i més amples, i per tant traure
2 regidors/es era l’expectativa. Es configurà la llista en la qual jo anava a l’últim
lloc, com correspon a aquell que cedeix la responsabilitat a altres, però
alguns companys hem demaren que ja que la majoria de gent que anava en lloc d’eixida
era nou en la política, que ja que no anàvem a guanyar les eleccions que podia
anar en lloc d’eixida, ajudar-los a posar-se al dia i quan estigueren ben preparats
i després cedir el testimoni. Jo, que els que hem coneixen saben que soc un poc
imbècil, vaig acceptar, i decidirem que aleshores calia anar el primer, i així
ho férem, amb un equip de persones impressionant darrere que ben bé en un o dos
anys podien funcionar solets sense problemes...
La sorpresa va ser que guanyàrem les eleccions amb majoria absoluta, i
lògicament com el poble havia decidit havia d’acceptar la responsabilitat que
quasi el 50% del poble m’havia atorgat, no podia trair en eixe moment la
voluntat del poble, i com que l’equip que deuia darrere era bò, tirarem
endavant.
Em sent orgullós d’aquest resultat i de la confiança que em va atorgar el
poble, i no renegaré mai d’ella, però també és ben cert que eixe va ser el
primer d’un cúmul d’errors que han anat descentrant-me de la continuïtat en la
meua vida professional.
Al eixir alcalde vaig decidir que no podia estar en una plaça que era
susceptible de renovació cada any, perquè això en un lloc en el que la política
estava a l’ordre del dia, podria ser un condicionant, tant per a la meua tasca
al front de l’Ajuntament, com per a les meues actuacions al sí de la
Mancomunitat i vaig abandonar la plaça, a l’espera de que eixira alguna cosa
amb més estabilitat i menys subjecta als devenris polítics... En tot cas en 3
anys treballant amb projectes europeus, projectes de turisme i moltes coses més
havia adquirit una experiència i un cert prestigi en la meua professió. Gran
error!
Desprès del quasi un any a l’alcaldia, en el qual vivia del subsidi per
desocupació, i del que ajudava la família, em cridaren de la borsa d’ensenyament
de Catalunya, a la qual feia anys que estava inscrit, va ser tal dia com el 23
de març, dia del meu aniversari, i en el que per casualitats de la vida jo ja
em trobava a Barcelona, amb la qual cosa va ser immediat, el dia 24 de març em
vaig incorporar a una substitució de matemàtiques per a tot el curs a Mataró.
Però hi havia un problema... havia estat elegit alcalde del meu poble,
encara no feia 1 any, i resultava bastant difícil compaginar l’alcaldia de
Potríes amb una feina a Mataró.
Vaig valorar presentar la dimissió,
però com sempre, el meu sentit de la responsabilitat no em permetia amb
facilitat traicionar les expectatives de la gent de Potries, i menys encara
deixar tirats als meus companys de projecte... De nou vaig prendre la decisió amb el cor i no
amb el cap...
Com que en aquell moment també desenvolupava algun càrrec de
responsabilitat al sí del partit, aquest em va proposar atorgar-me un sou per
dedicar-me de ple (recordaré ara que mai he cobrat un sou per ser alcalde). La
cosa era més fàcil, València estava prop, i ajustant-me els horaris podia acudir
a tot, a les necessitat del partit, que no eren poques i també a les de l’Ajuntament.
L’autopista treia foc, però jo podia atendre totes les coses, suportat per un
bon equip als 2 llocs.
Vaig decidir agafar-ho, però vaig renunciar en aquell moment, parlem de
2004, a una continuïtat almenys fins l’actualitat en l’ensenyament a Catalunya,
en el qual ara ens trobem fora de tot. SEGONA OPORTUNITAT PERDUDA.
Una vegada passada eixa legislatura, ja va arribar el moment de deixar la
política i m’he dedicat a cobrir necessitats allò on han sorgit, però ara em
trobe que no puc llevar-me de damunt el fet de haver sigut alcalde d’un partit
polític. I resulta difícil optar a cap plaça, sempre soc aquell, i tots em
veuen com a polititzat. Als que eren meus els faig por “pel que diran”, i als
dels altres els faig por perquè pensen que soc dels altres, sense valorar que
jo cada dia he fet la meua feina allò on he estat i per a qui he estat.
I així estic... el etern “segundón” en tots els llocs em quede el 2... Bon
professional però.... massa marcat....
Per això, i sense renunciar a cap de les experiències, que hi ha de ben
boniques també, smepre tinc la sensació de que haver acceptat l’Alcaldia ha
suposat per a mi, a efectes professionals, un gran error. “Mea culpa”, és cert,
però almenys ho escric i ho compartisc.
Si algú ha arribat fins ací, Gràcies.
