L’EUROPA DE BEPPE GRILLO: L’ESGOTAMENT DEL MODEL POLÍTIC EUROPEU

Amb els resultats electorals a Itàlia, s’han produït les primeres reaccions “de sorpresa” dels partits polítics de l’Estat Espanyol, respecte al que pot arribar a ocórrer quan el descontent total dels ciutadans i les ciutadanes dels estats i de les nacions europees arriben a les urnes.

El primer que em ve al cap és que han d’haver-hi vist “la barba del veí afaitar, ... per a dir cap cosa...” Es que no veuen les notícies? És que no veuen els carres? Es que quan eixen de les cambres no se n’adonen del que passa al carrer? Es que es pensaven realment que es tractava de “quatre indocumentats”? Ara quan a la Itàlia, encara molt de Berlusconi, una persona que diu el que pensa la majoria de ciutadans del carrer, trenca la situació política i fa que Itàlia haja de passar-se necessàriament per “eixos indocumentats (sic)” per a governar, comencen a preocupar-se..., ara quan veuen que a ells els pot passar el mateix,...  Realment molt trist.

Però si això resulta trist, encara ho és més els arguments que utilitzen. I ací no hi ha distincions: esquerres, dretes, nacionalistes, centralistes,... Ara resulta que “no podem caure en el populisme, que estos senyors (els indocumentats, segons ells) trauen vots a base de dir el que la gent vol sentir”... populisme...

Permeteu-me un alé, perquè es per a caure a terra mort de riure...

·     Es que el PP no ha fet populisme quan ha fet una campanya centrada en propostes que no es podien acomplir, segons ara justifiquen els seus propis ministres (ho diuen ells, jo no ho diré, que conste...)?

·       Es que el PSOE no ha fet una última campanya proposant exactament el contrari del que havia fet el seu propi govern eixint, carregant-se fins i tot a ministres per a fer-ho?

·         És que els Partits Nacionalistes no s’omplin la boca parlant d’independència quan hi ha eleccions i després es dediquen a fer declaracions institucionals que no arriben  a cap lloc?      

        Dels “minoritaris” en parlaré al final...

Sincerament que parlen d’una altra cosa, però de populisme... I en el fons, el que no volen és reconèixer i acceptar que el model de les estructures polítiques actuals està exhaurit, perquè alguns/nes viuen molt bé, instal·lats dins d’ells.

I introduisc algunes variables:

Els partits polítics de l’estat espanyols (tots els significatius!), tenen estructures piramidals, on efectivament cada determinat període de temps (entre 2 i 4 anys), es produeixen congressos o assemblees que determinen la política a seguir durant el proper període. Uns congressos o assemblees, que normalment no son realment assemblearis; és a dir, que no hi van tots els militants, sinó uns representants electes. Si no has participat al congrés, o no hi estàs d’acord en el que allí ha passat, a callar i a tragar fins el nou congrés, i fins i tot els partits es proveïxen de clàusules als seus estatuts per actuar contra “els dissidents”. Sembla més l’estructura d’un sindicat horitzontal, que la d’un partit polític democràtic al segle XXI. I en tot cas, un fre evident a la participació i al dinamisme polític. Òbviament aquest model fa que el nivell d’afiliació dels partits polítics a l’Estat espanyol estiga pel pis, perquè molt poca gent s’hi troba còmode. Sembla que quan signes una butlleta d’afiliació estàs comprometent-te per a tota la vida, com al matrimoni...

 A més com reacciona el partit a les demandes i necessitats canviants i permanents de la societat que pretén representar? Esperant un altre congrés? Realment a l’època dels sistemes de participació, ja quasi 3.0, sembla realment ridícul, els mecanismes de participació externa previstos als partits. I quan dic açò no em referisc a “allò” de fer que “a la web, o al facebook la gent diga el que vulga”, si no d’escoltar, de prendre nota i d'actuar executivament...

Òbviament aquestes estructures no permeten que la societat entenga com a un canal de representació, els partits polítics, i més amb les experiències que hem tingut últimament. Perquè permeteu-me una reflexió a través d’un exemple: Un partit polític “A” és presenta a les eleccions amb un programa electoral donat i les guanya; el mes següent el partit té un Congrés i determina que l’actuació política del partit és just la contraria. Aquesta situació potser i ha sigut real, i és legal, i quasi tot sembla legitima ... però realment ho és? Com esperen els partits polítics que amb aquestes condicions algú se’n refie i se senta representat? Evidentment el model estructural dels partits polítics està caduc i no ofereix garanties als ciutadans i a les ciutadanes.

Perquè no hem escoltat parlar d’això en televisió? Quina por tenen alguns i algunes? És que no es un debat bonic? O tal vegada pensen que açò és populisme? Sense comentaris...

I alguns pensaran... però sempre ens queden els partits minoritaris, que semblen més oberts a eixes “modernitats”, no? Aleshores, perquè els ciutadans acaben votant a un Beppe Grillo i no voten aquests partits?

Mentre al sí d’aquests partits continue utilitzant-se la màxima de: “Per a ser un partit gran, cal actuar com els partits grans...” Màxima que alguns haureu escoltat alguna vegada...  i que si analitzem les estructures d’aquests; efectivament, no són més que còpies de les dels grans partits europeus; tampoc seran de la confiança de la societat. Cadascú que agafe el que vulga...

Crec sincerament, que si deixàrem de tirar balons fora a la televisió, i ens dedicàrem realment a redefinir un sistema polític que fa aigües per tots els llocs, segurament amb aquesta tasca, que en el fons és un repte preciós, començaria la tant desitjada recuperació econòmica d’Europa, perquè totes i tots posaríem el muscle.

NoTA final: disculpeu l’abusiu ús de les “cometes”, però la situació és tan surrealista que resulta difícil contenir-se.

Estem tornant a l’època feudal? Una reflexió sobre el sistema econòmic imperant

Durant aquest dies d’hospitalització, una vegada recuperat el sentit comú, he tingut ocasió de reflexionar molt jo sòl, però sobretot amb algunes visites, d’amics... o millor dit, d’amigues...  amb qui sempre es un goig comentar i reflexionar.

Com no podia ser d’altra manera l’objecte de les meues reflexions ha estat la situació econòmica del nostre País, del nostre Estat i del món mundial, entre altres coses perquè la única connexió amb la realitat ha estat la xicoteta TV de l’habitació, en la qual a totes hores m’arribaven imputs... òbviament negatius, sobre la situació general... (com per a recuperar-se amb alegria... jajajaja)

La qüestió és que aquestes reflexions, potser per la possible disfunció que produeixen les febres, o potser per la clarividència que produeix una certa abstracció, m’ha fet pensar que la situació política actual està assemblant-se cada vegada més al sistema feudal de l’Edat Mitjana; i el sistema econòmic, al que aquells que un dia estudiàrem economia (o Historia Econòmica, o Demografia) coneguem com la Teoria Malthusiana... o model de creixement pre-industrial. Algú pensarà... que animal eres!!! Però permeteu-me que ho justifique, i desprès dieu el que penseu... (i sobretot, que ningú pretenga donar-li un caràcter científic a aquesta reflexió, que no es més que això, una reflexió col·lectiva) :

En la època feudal, el sistema de poder es basava (entre altres coses) en la construcció d’un sistema de pagament d’impostos i de rendes, per una banda, l’Estat era el Rei i l’Església i aquests cobraven els seus impostos a la societat d’una forma lineal, sense tenir en compte les eventualitats, ni les diferencies entre la població. A més el sistema es complementava amb una propietat de les terres en mans de les classes nobles (els Senyors feudals), que atorgaven als llauradors els drets d’explotació a canvi d’una quantitat de la producció o una quantitat econòmica, unes exigències que eren rígides, i mai en funció de la realitat de la producció de cada any...

NO US RECORDA RES??? No veieu que en l’actualitat l’Estat exigeix cada dia més, un  major nivells d’impostos a una societat cada vegada més empobrida i sense tenir en compte la realitat de cada família, de forma que es beneficia especialment als rics i es perjudica als pobres, que ja quasi no poden fer front als impostos? No us recorda els Srs. Feudals al paper que en la actualitat tenen els Bancs? Que son propietaris de tot, i que exigeixen sense parar el pagament dels seus beneficis, sense considerar en absolut la realitat que tenen els seus “creditors”, perquè en el fons el poder els ve del propi Estat (el rei...) que els mima i els ajuda, com no fa amb les classes de base...?

Per altra banda la teoria del creixement econòmic en la època feudal està basada en la limitació dels recursos (el que més tard s'anomena model Malthusià), és a dir que es podia produir mentre hi haguera terres disponibles per a fer-ho, per això mentre hi havia terres es creixia econòmicament i això provocava un increment de la població, que consumia l’increment de producció, però quan s’arribava al límit, es generava una etapa de recessió que obligava a una reducció de la població, que al no poder produir-se prou per a tots passava fam i generava grans epidèmies que reduïen la població de forma “natural”.

Òbviament si en l’actualitat algú basara la possible recuperació econòmica en una reducció de la població basada en la defunció, seria una barbàrie, ara... Si reduïm les prestacions socials, la cobertura als desocupats, la sanitats i els serveis socials... no estem obligant a la gent a migrar, a buscar altres territoris, no estem produint una reducció de la població, en esta ocasió per la via de la migració? I per altra banda, un sistema econòmic basat en els límits dels recursos, no us recorda molt a l’actual sistema econòmic basats en les limitacions financeres?

Potser mols pensen que se me n’ha anat “l’olla” i que acabe de passar-me 3 pobles...Potser sí, però amb aquesta reflexió només pretenc posar en qüestió el model econòmic que sembla vol aplicar la actual classe dirigent a Europa, un sistema que s’assembla més al de l’època feudal, que al d’economies modernes. Un sistema que oblida tot el que hem aprés durant anys, al propi sí de la Unió Europea, on en els anys 80 i 90 s’assajaren sistemes i polítiques que permeteren una etapa de creixement sense precedents i que ara sembla que s’han oblidat.

Des del meu punt de vista, el motiu és que actualment els economistes que estan al front dels estats i dels organismes internacionals, son economistes que han estat durant any tancats al sí de les Universitats i de els Grans Empreses, teoritzant sobre coses que ningú compren,  que no coneixen en absolut la realitat i que viuen en un món de “models virtuals” absolutament irreals. Personatges tètrics que han aprofitat la debilitat que genera una crisi sobre aquells que durant anys han dissenyat polítiques de creixement i que han segrestat el poder per intentar aplicar els seus “models irreals” per damunt de la pròpia societat i amb l’únic objectiu de la seua pròpia autosatisfacció.

Aquesta situació és molt perillosa, i haurem de començar a intentar canviar-la i que de nou aquells que han treball (que hem treballat) en el disseny de polítiques econòmiques de creixement, recuperen la possibilitat de fer-ho i que d’aquesta manera comencem a aplicar allò que hem aprés per regenerar els nostre sistema econòmic, a través de la generació d’activitat i ocupació.