BUENOS AIRES, VALÈNCIA, POTRIES.

 

Relat Presentat al concurs "RelatA Potries"

Leonor veia caure la nit de finals d’octubre vora el finestral de sa casa, la seua nova casa, mentre escoltava ploure; no sense certa preocupació. I veia com baixava l’aigua pel barranc que feia de carrer des dels “Peñascos” cap avall, gràcies a la llum d’una tènue bombeta amb un barretet que al carrer intentava fer d’enllumenat. Des de la cadira mirava el calendari de l’any, 1945, on tenia apuntat que el dijous passava el del carbó.

Feia poc que havien passat les festes d’octubre, les festes majors del que ara era el seu poble, Potries. Ara, no es veia a ningú pel carrer fosc i recordava l’aldarull que s’escoltava des de casa, quan vivia a Buenos Aires, al número 5000 del Carrer Ribadavia, que deien era “el carrer més llarg del món”.

Havia preparat el sopar per a ella i el seu marit: un rosegó de pa, que per sort no era de segó, i un mica de borrego que quedava, perquè aquesta setmana encara no havia pogut agafar la tartana per anar a Gandia a comprar.

Amb el que li havien espantat les xulles quan va arribar a Potries!, acostumada a les magnífiques viandes de les quals disposaven a Buenos Aires, on hi havia de tot.

Enyorava els temps en que agafava el Ford per Buenos Aires, com feien totes les dones, per a proveir-se de tot el que fora necessari. Però ací ... “conduir no era cosa de dones”. Recordava, quan va arribar a València, que li va furtar el Citröen MonaSix a son pare per rodar per la capital, i els altres conductors li deien: “A fregar, a fregar!...”, en castellà, perquè a València parlar en valencià era ser de poblet...

El sopar l’havia preparat a la cuineta que tenia la nova casa junt a la llar, la qual hui no havia encés perquè no havia fet massa fred, i per això volia cuinar amb el carbó que li havia comprat a un de Gandia, que passava totes les setmanes; però a la fi va decidir usar un poquet de llenya prima que tenia de l’esporgat dels tarongers. Uns tarongers que tenia un poc avorrits perquè havien estat el motiu de que es quedara a Potries sola quan els seus pares anaren a Argentina per a vendre les seues possessions, i mai varen poder tornar per la maleïda guerra. Des d’aleshores s’havia fet càrrec de les terres familiars, i això era un no parar; fins i tot havia “d’entoldar” amb cianur per tal d’acabar amb “l’avespeta”; però la veritat és que a la fi, l’esforç pagava la pena per l’alta cotització que tenia la taronja.

Esperava al seu marit, que havia anat al Casino, el qual regentaven els seus pares. Estava ben a prop, al carrer Abadia, on quedava obert cap al carrer Major, després que a la guerra tombaren el mur que els separava. Agostí, havia anat a fer un “volaoret” després d’anar a fer un bon jornal de plegar olives, perquè a Potries tot eren olivars i tarongers.

I mentre Leonor esperava, escoltava ploure cada vegada més. Tot i que preocupada perquè el barranc no arribara a entrar a casa, pensava que vindria bé per a que es netejaren les sèquies, i així l’aigua del llavadors passaria més neta per a poder fer la bugada i escurar, sense trobar-se amb cap de “present” perquè a Potries, tot anava a la sèquia... Li venia al cap Buenos Aires, on les cases tenien aigua correnta, i de bades, perquè segons deien: “usar agua es higiene”. I amb un somriure sarcàstic pensava: -Igual que ací... Què per a tindre aigua neta hem d’anar a la bomba a poar-.

Però en el fons, a Leonor li agradava el poble, ja que tenia coses boniques com les festes del Crist de l’Agonia, que acabaven de passar, i després del Nadal, al febrer, el porrat.

Per Sant Blai venien a peu des de Beniarjó, des d’Ador, i de tot arreu a passar- se la relíquia. Però també venien a la fira a pujar a les barquetes o a la roda de cavallets, a comprar torrons i cigrons torrats, que tant li varen sorprendre a Leonor l’any 32 quan va arribar a Potries. Venia tanta gent que feia fredat perquè no podies anar pel carrer Major, ni per ningun lloc de tant de personal que hi havia.

També la divertien els balls al casino amb el gramòfon o les pujades a l’ermita per Pasqua, on berenaven pa de forment amb alguna llangonisseta, i jugaven a “un limón y medio limón”. I les vesprades del diumenge al cinema la Lira, a la carretera, on va poder veure cantar a Imperio Argentina.

Però una de les coses que més li agradava eren els passejos per la carretera cap al Molí Canyar, que treballava l’arròs, i la Casa Clara i la Casa Fosca que encara provenien de quant als moros i que dividien la séquia que venia de Vilallonga per a regar ací i més cap avant...

Altra cosa que la divertia era veure les vies del tren: “D’Alcoi a Gandia hi ha un tren que vola”, cantaven els xiquets. El “Xixarra” li deien, pel color negre i el soroll de les bieles. Recordava que la primera vegada que va veure el tren li va fer gràcia, ja que acostumada a les grans locomotores argentines, estes pareixien de joguet –“una monada!”-.

Entre aquest pensaments, escoltà obrir la porta i al seu marit que li deia:

 -       Leonor! Ja estic a casa. Sopem? Saps que estaven dient al casino?

-       Sí, Agostí, ja ho tinc apunt. Què deien?

-       Deien que volen canviar les festes a l’agost, perquè així, tots els que estan a França i que venen a passar l’estiu, podran estar. Tu que trobes?

-       Mira Agostí, que facen el que vulguen. Sopem, sopem, que com no pare de ploure encara ens costarà obrar una post a la porta per a que no entre l’aigua...

Damià Oliver, gener de 2024.
En record i homenatge a Leonor García -Leonor de la Parà-

5 mesos després: Perquè em vaig presentar en una llista a les eleccions del meu poble? O millor, perquè no?

Han passat ja 5 mesos des de les eleccions de maig, i potser ja les coses s’han relaxat un poc i resulta més fàcil, i més creïble, fer reflexions sobre el perquè i el perquè no d’algunes coses .

Algunes persones em preguntaven aleshores, just abans les eleccions, el perquè de la meua tornada a la política local (al treball local, diria jo...), i altres directament feien elucubracions sense fonament, i fins i tot les llançaven al públic, sense cap rubor...

Alguns/es deien que pretenia tornar a formar part de l’estructura orgànica de Compromís, per aprofitar el tiró, que si l’executiva comarcal, que si...  “Bueno”, el temps ha passat, i es pot comprovar que continue sense formar part de cap estructura política, ni de Compromís, ni de cap altre partit; perquè per formar part d’estructures orgàniques, has de formar part primer dels partits, i sabeu que? Jo no en forme part de cap en la pràctica real, tinc sensibilitats polítiques, i amb el temps, em considere nacionalista i progressista, però també independent.

Altres veien en la meua acció, una aposta per a una “col·locació” en el possible nou govern de la Generalitat... Mireu: tot i que a ningú li amarga un dolç, i és obvi si s’haguera donat haguera estat un bonic repte personal i professional. Ara bé, i ho dic sincerament, mai he pensat que fóra la persona idònia per a cap lloc al govern, i per tant no esperava cap oferta, com així ha sigut. Però tampoc m’he presentat, voluntàriament,  a cap dels llocs que Compromís, o cap altre partit,  ha tret a oferta general dins del grup parlamentari o grups municipals. 5 mesos després, la realitat i les meues pròpies accions han demostrat que aquest, tampoc era el cas.

Una visió més perversa, indicava que el meu objectiu era mantenir el meu lloc de treball, i que “el partit” m’havia obligat a presentar-me a les eleccions. Bastant absurd, perquè no anava en lloc d’eixida (a priori), però a més, el meu treball actual no depèn de les decisions de Compromís. Per sort, amb el temps, he aconseguit demostrar, amb la meua actuació de cada dia: la meua capacitat de treball, la meua professionalitat per damunt de tot, i la meua independència laboral respecte a les meues creences i idees. Segurament per això, 5 mesos després, continue treballant al mateix lloc,  i he tingut el plaer d’escoltar del meu “jefe”: “pase lo que pase, contamos contigo”, cosa que m’ompli d’agraïment i d’orgull. A més, difícilment ningú em pot exigir res, quan jo no dec res.”

Per últim, els/les més enrevessats/ades justificaven la meua presència a les llistes per un sentiment d’egocentrisme i “d’autobombo  personal”. Cinc mesos després, aquells que sigueu observadors/es haureu notat que la meua acció al govern sempre és de segona fila. Mai estic en la foto (almenys quan puc), sempre intente que el protagonisme el tinguen els meus companys de projecte, perquè elles i ells son la nova aposta i el projecte real, jo no soc més que un instrument, algú que aporta la seua experiència a un projecte ambiciós i ben “amoblat”.

I aleshores, perquè vaig decidir tornar a formar part d’una llista electoral, amb el risc (evident) de retornar a un treball intens i poc agraït? Dos paraules ho resumeixen tot: LA CONFIANÇA I LA IL·LUSIÓ.

La confiança en un equip de persones, que dia darrere dia han demostrat la seua implicació en les coses comuns, en el creixement del poble, en la lluita personal i col·lectiva. Un equip que va decidir donar un pas endavant, i generar un projecte renovat per al nostre poble. Un grup de persones en les que crec i a les qual estime, i que em demanaren el meu suport i la meua implicació en un projecte, que elles i ells havien decidit crear i posar a la consideració del poble. Un projecte i unes persones, que m’oferien i m’ofereixen el sentiment de confiança absoluta.

I a més, la il·lusió... Sí, una cosa tan poc tangible... Però és que jo pense que per a desenvolupar qualsevol treball o actuació, és essencial tenir il·lusió. I en aquell moment, i ara, veia en eixe equip de persones una evident il·lusió per treballar pel poble, per construir un projecte renovat amb l’esperit de treballar per totes i tots, i no contra ningú. Una il·lusió contagiosa, que aconseguien trametre a totes i tots els que els envoltàvem, i que és evident, van aconseguir trametre al poble. “Comboi, junts, treballar,....” paraules bàsiques del seu missatge, que no indiquen altra cosa... Il·lusió.  I sabeu que? 5 mesos després, en cada “wtahsapp” que ens enviem, en cada correu, en cada reunió,.... continue veient i sentint eixa il·lusió.... Quin goig treballar amb vosaltres, companyes i companys!!!

Per això, un dia després que s’acompleixen 5 mesos de les eleccions de maig, he volgut fer-me jo mateix aquesta reflexió i compartir-la, perquè em bé de gust, i perquè continue il·lusionat, i sent orgull d’haver format part de la candidatura de “Compromís per Potries”, i de formar part d’un Govern, amb la meua alcaldessa al cap, la meua estimada amiga Assumpta. I tinc confiança, en que aquest camí ens portarà a desenvolupar projectes que marcaran un abans i un desprès al nostre poble, i que millorarà les condicions de vida del nostre veïnat.

Tan senzill i tan complex a la vegada.... com totes les coses importants en aquesta vida....

Damià Oliver

25 d’octubre de 2015.

Darrer Diumenge d’Octubre.

VISCA SANT BLAI DE POTRIES, BONA FESTA I BON PORRAT

Publicat a http://www.saforinformatiu.es/

Em dispose a escriure aquestes línies mentre escolte com pels carreres del meu poble, no paren de passar xiquets, famílies, persones provinents de diversos llocs de la comarca de la Safor, i d’altres indrets encara més llunyans. Estic a Potries, som als inicis del més de febrer, òbviament celebrem el “Porrat” de Sant Blai.

Enguany no fa massa bon temps, tot i que no plou, fa un dia trist, i cobert, però a pesar d’això la gent continua entrant al poble a visitar, molts d’ells per enèsima vegada i d’altre per primera, la festa que cada any es celebra a Potries. I és que jo sempre dic, el Porrat de Sant Blai no es pot explicar, s’ha de viure. És difícil comprendre com un xicotet poble, es converteix per una setmana en la capital cultural i festiva de tota una comarca.

Una festa que basa el seu èxit en una magnífica formula per combinar allò més tradicional, amb l’oferiment de continues novetats, cada any. A vegades amb més recursos i d’altres amb l’esforç i la imaginació. Eixe ha estat des de fa molts anys, l’aposta que tant l’Ajuntament del Poble, com totes i tots aquells que participen en l’organització de la festa intenten aportar, i ho dic amb coneixement de causa, perquè vaig tenir la sort, i el plaer, de formar part de l’organització d’esta festa durant alguns anys.

I dic una vesant tradicional, perquè el Porrat de Sant Blai, no s’entendria de cap manera, sense l’ancestral tradició saforenca, d’apropar-se a principis de febrer a “passar-se” la relíquia del Sant, que es conserva a l’Església parroquial de Potries, amb l’objectiu de “protegir-se dels mals de gola durant el proper any”. I prova d’això és que, a pesar de viure una època en la qual les creences religioses estan en èpoques baixes; cada any, el diumenge de Sant Blai, les cues a l’església per acomplir amb el ritus, son inacabables.

Cauen gotes... son les 5 de la vesprada, però encara es veu gent... menys que si fera un dia radiant, però hi ha qui encara no es resisteix...

No obstant eixa vesant tradicional, Potries ha volgut des de fa temps aportar un complement actual; alguna novetat, que dins la seua programació d’activitats, oferisca un atractiu al visitant “reincident”, que li permeta gaudir, cada any, d’alguna cosa que el sorprenga de nou.

A més, s’ha volgut recuperar en part, el component festiu, en el més estricte sentit de l’expressió Un component que hi era present als porrats més antics, quan la gent de la comarca venia a “passar-se” la relíquia, a comprar “torrat” i llepolies, però també a gaudir d’unes jornades de festa, amb revetlles, menjades i begudes (perquè no, com diu la cançó de “El Sifoner”, Visca Sant Blai de Potries,... el que no se’n va borratxo, se’n va mig emborratxat...”), per a celebrar, tota la comarca junta, el canvi del cicle anual. Perquè igual que a altres lloc,... “si la Candelaria plora, l’hivern fora...”, a la Safor, amb el Porrat de Sant Blai, comença l’etapa de llum, i el camí cap al desitjat estiu.

Escolte dolçaina i tabal, i els cabuts a la Plaça del poble, on visc... no està tot perdut...

Dins este doble sentit, i a pesar de la incontrolable climatologia, crec sincerament, que enguany els organitzadors han encertat de ple. I ho dic per eixa “fireta” de productes tradicionals” enguany centrada en la “cervesa” però acompanyada de “mossets” o tapetes, que han oferit els establiments del poble, i alguns que han vingut de fora. Una idea que ha creat un espai de festa, de reunió, d’encontre. Mentre fas un tast a una cervesa artesanal d’ “albercoc” , menges un mosset de pa, del nostre forn,  amb formatge d’Elx, o amb una llonganisseta de la carnisseria del poble..., amb una base d’espencat... Però sobre tot, et trobes amb gent, “xarres” de mil coses, fins i tot amb gent que feia anys que no veies, i que curiós... t’hi trobes al porat de Sant Blai. Això és la festa!!!

Així que, vull aprofitar per felicitar els organitzadors per aquesta idea, que crec que aprofundeix molt en eixe objectiu de recuperar els components tradicionals, que són la garantia de continuïtat de la festa, però amb noves i atractives fórmules. I a més, apostant per l’activitat econòmica del propi municipi. Una gran idea en aquests temps que ara estem vivint. A qui corresponga: enhorabona.

Continua el dia trist, no sé si al final s’agafarà a ploure, però sabeu que? Jo me’n vaig a visitar per enèsima vegada eixa fira d’atraccions, la fireta artesanal, les paradetes del porrat; a menjar, beure, però sobre tot, a viure la festa.

I si al final plou, que hem de fer? El porrat de Sant Blai és així, “de vagades riu i de vegades plora”; estem a febrer. Però d’allò que podem estar ben tranquils és que l’any vinent, hi haurà de nou porrat de Sant Blai, amb que ens sorprendran al 2015? Esperarem expectants.

Ara a gaudir del que quede i el que el “temps” permeta.

Potries, 9 de febrer de 2014.

Dia Gran del Porrat de Sant Blai.

18:00 hores

L’EUROPA DE BEPPE GRILLO: L’ESGOTAMENT DEL MODEL POLÍTIC EUROPEU

Amb els resultats electorals a Itàlia, s’han produït les primeres reaccions “de sorpresa” dels partits polítics de l’Estat Espanyol, respecte al que pot arribar a ocórrer quan el descontent total dels ciutadans i les ciutadanes dels estats i de les nacions europees arriben a les urnes.

El primer que em ve al cap és que han d’haver-hi vist “la barba del veí afaitar, ... per a dir cap cosa...” Es que no veuen les notícies? És que no veuen els carres? Es que quan eixen de les cambres no se n’adonen del que passa al carrer? Es que es pensaven realment que es tractava de “quatre indocumentats”? Ara quan a la Itàlia, encara molt de Berlusconi, una persona que diu el que pensa la majoria de ciutadans del carrer, trenca la situació política i fa que Itàlia haja de passar-se necessàriament per “eixos indocumentats (sic)” per a governar, comencen a preocupar-se..., ara quan veuen que a ells els pot passar el mateix,...  Realment molt trist.

Però si això resulta trist, encara ho és més els arguments que utilitzen. I ací no hi ha distincions: esquerres, dretes, nacionalistes, centralistes,... Ara resulta que “no podem caure en el populisme, que estos senyors (els indocumentats, segons ells) trauen vots a base de dir el que la gent vol sentir”... populisme...

Permeteu-me un alé, perquè es per a caure a terra mort de riure...

·     Es que el PP no ha fet populisme quan ha fet una campanya centrada en propostes que no es podien acomplir, segons ara justifiquen els seus propis ministres (ho diuen ells, jo no ho diré, que conste...)?

·       Es que el PSOE no ha fet una última campanya proposant exactament el contrari del que havia fet el seu propi govern eixint, carregant-se fins i tot a ministres per a fer-ho?

·         És que els Partits Nacionalistes no s’omplin la boca parlant d’independència quan hi ha eleccions i després es dediquen a fer declaracions institucionals que no arriben  a cap lloc?      

        Dels “minoritaris” en parlaré al final...

Sincerament que parlen d’una altra cosa, però de populisme... I en el fons, el que no volen és reconèixer i acceptar que el model de les estructures polítiques actuals està exhaurit, perquè alguns/nes viuen molt bé, instal·lats dins d’ells.

I introduisc algunes variables:

Els partits polítics de l’estat espanyols (tots els significatius!), tenen estructures piramidals, on efectivament cada determinat període de temps (entre 2 i 4 anys), es produeixen congressos o assemblees que determinen la política a seguir durant el proper període. Uns congressos o assemblees, que normalment no son realment assemblearis; és a dir, que no hi van tots els militants, sinó uns representants electes. Si no has participat al congrés, o no hi estàs d’acord en el que allí ha passat, a callar i a tragar fins el nou congrés, i fins i tot els partits es proveïxen de clàusules als seus estatuts per actuar contra “els dissidents”. Sembla més l’estructura d’un sindicat horitzontal, que la d’un partit polític democràtic al segle XXI. I en tot cas, un fre evident a la participació i al dinamisme polític. Òbviament aquest model fa que el nivell d’afiliació dels partits polítics a l’Estat espanyol estiga pel pis, perquè molt poca gent s’hi troba còmode. Sembla que quan signes una butlleta d’afiliació estàs comprometent-te per a tota la vida, com al matrimoni...

 A més com reacciona el partit a les demandes i necessitats canviants i permanents de la societat que pretén representar? Esperant un altre congrés? Realment a l’època dels sistemes de participació, ja quasi 3.0, sembla realment ridícul, els mecanismes de participació externa previstos als partits. I quan dic açò no em referisc a “allò” de fer que “a la web, o al facebook la gent diga el que vulga”, si no d’escoltar, de prendre nota i d'actuar executivament...

Òbviament aquestes estructures no permeten que la societat entenga com a un canal de representació, els partits polítics, i més amb les experiències que hem tingut últimament. Perquè permeteu-me una reflexió a través d’un exemple: Un partit polític “A” és presenta a les eleccions amb un programa electoral donat i les guanya; el mes següent el partit té un Congrés i determina que l’actuació política del partit és just la contraria. Aquesta situació potser i ha sigut real, i és legal, i quasi tot sembla legitima ... però realment ho és? Com esperen els partits polítics que amb aquestes condicions algú se’n refie i se senta representat? Evidentment el model estructural dels partits polítics està caduc i no ofereix garanties als ciutadans i a les ciutadanes.

Perquè no hem escoltat parlar d’això en televisió? Quina por tenen alguns i algunes? És que no es un debat bonic? O tal vegada pensen que açò és populisme? Sense comentaris...

I alguns pensaran... però sempre ens queden els partits minoritaris, que semblen més oberts a eixes “modernitats”, no? Aleshores, perquè els ciutadans acaben votant a un Beppe Grillo i no voten aquests partits?

Mentre al sí d’aquests partits continue utilitzant-se la màxima de: “Per a ser un partit gran, cal actuar com els partits grans...” Màxima que alguns haureu escoltat alguna vegada...  i que si analitzem les estructures d’aquests; efectivament, no són més que còpies de les dels grans partits europeus; tampoc seran de la confiança de la societat. Cadascú que agafe el que vulga...

Crec sincerament, que si deixàrem de tirar balons fora a la televisió, i ens dedicàrem realment a redefinir un sistema polític que fa aigües per tots els llocs, segurament amb aquesta tasca, que en el fons és un repte preciós, començaria la tant desitjada recuperació econòmica d’Europa, perquè totes i tots posaríem el muscle.

NoTA final: disculpeu l’abusiu ús de les “cometes”, però la situació és tan surrealista que resulta difícil contenir-se.

Estem tornant a l’època feudal? Una reflexió sobre el sistema econòmic imperant

Durant aquest dies d’hospitalització, una vegada recuperat el sentit comú, he tingut ocasió de reflexionar molt jo sòl, però sobretot amb algunes visites, d’amics... o millor dit, d’amigues...  amb qui sempre es un goig comentar i reflexionar.

Com no podia ser d’altra manera l’objecte de les meues reflexions ha estat la situació econòmica del nostre País, del nostre Estat i del món mundial, entre altres coses perquè la única connexió amb la realitat ha estat la xicoteta TV de l’habitació, en la qual a totes hores m’arribaven imputs... òbviament negatius, sobre la situació general... (com per a recuperar-se amb alegria... jajajaja)

La qüestió és que aquestes reflexions, potser per la possible disfunció que produeixen les febres, o potser per la clarividència que produeix una certa abstracció, m’ha fet pensar que la situació política actual està assemblant-se cada vegada més al sistema feudal de l’Edat Mitjana; i el sistema econòmic, al que aquells que un dia estudiàrem economia (o Historia Econòmica, o Demografia) coneguem com la Teoria Malthusiana... o model de creixement pre-industrial. Algú pensarà... que animal eres!!! Però permeteu-me que ho justifique, i desprès dieu el que penseu... (i sobretot, que ningú pretenga donar-li un caràcter científic a aquesta reflexió, que no es més que això, una reflexió col·lectiva) :

En la època feudal, el sistema de poder es basava (entre altres coses) en la construcció d’un sistema de pagament d’impostos i de rendes, per una banda, l’Estat era el Rei i l’Església i aquests cobraven els seus impostos a la societat d’una forma lineal, sense tenir en compte les eventualitats, ni les diferencies entre la població. A més el sistema es complementava amb una propietat de les terres en mans de les classes nobles (els Senyors feudals), que atorgaven als llauradors els drets d’explotació a canvi d’una quantitat de la producció o una quantitat econòmica, unes exigències que eren rígides, i mai en funció de la realitat de la producció de cada any...

NO US RECORDA RES??? No veieu que en l’actualitat l’Estat exigeix cada dia més, un  major nivells d’impostos a una societat cada vegada més empobrida i sense tenir en compte la realitat de cada família, de forma que es beneficia especialment als rics i es perjudica als pobres, que ja quasi no poden fer front als impostos? No us recorda els Srs. Feudals al paper que en la actualitat tenen els Bancs? Que son propietaris de tot, i que exigeixen sense parar el pagament dels seus beneficis, sense considerar en absolut la realitat que tenen els seus “creditors”, perquè en el fons el poder els ve del propi Estat (el rei...) que els mima i els ajuda, com no fa amb les classes de base...?

Per altra banda la teoria del creixement econòmic en la època feudal està basada en la limitació dels recursos (el que més tard s'anomena model Malthusià), és a dir que es podia produir mentre hi haguera terres disponibles per a fer-ho, per això mentre hi havia terres es creixia econòmicament i això provocava un increment de la població, que consumia l’increment de producció, però quan s’arribava al límit, es generava una etapa de recessió que obligava a una reducció de la població, que al no poder produir-se prou per a tots passava fam i generava grans epidèmies que reduïen la població de forma “natural”.

Òbviament si en l’actualitat algú basara la possible recuperació econòmica en una reducció de la població basada en la defunció, seria una barbàrie, ara... Si reduïm les prestacions socials, la cobertura als desocupats, la sanitats i els serveis socials... no estem obligant a la gent a migrar, a buscar altres territoris, no estem produint una reducció de la població, en esta ocasió per la via de la migració? I per altra banda, un sistema econòmic basat en els límits dels recursos, no us recorda molt a l’actual sistema econòmic basats en les limitacions financeres?

Potser mols pensen que se me n’ha anat “l’olla” i que acabe de passar-me 3 pobles...Potser sí, però amb aquesta reflexió només pretenc posar en qüestió el model econòmic que sembla vol aplicar la actual classe dirigent a Europa, un sistema que s’assembla més al de l’època feudal, que al d’economies modernes. Un sistema que oblida tot el que hem aprés durant anys, al propi sí de la Unió Europea, on en els anys 80 i 90 s’assajaren sistemes i polítiques que permeteren una etapa de creixement sense precedents i que ara sembla que s’han oblidat.

Des del meu punt de vista, el motiu és que actualment els economistes que estan al front dels estats i dels organismes internacionals, son economistes que han estat durant any tancats al sí de les Universitats i de els Grans Empreses, teoritzant sobre coses que ningú compren,  que no coneixen en absolut la realitat i que viuen en un món de “models virtuals” absolutament irreals. Personatges tètrics que han aprofitat la debilitat que genera una crisi sobre aquells que durant anys han dissenyat polítiques de creixement i que han segrestat el poder per intentar aplicar els seus “models irreals” per damunt de la pròpia societat i amb l’únic objectiu de la seua pròpia autosatisfacció.

Aquesta situació és molt perillosa, i haurem de començar a intentar canviar-la i que de nou aquells que han treball (que hem treballat) en el disseny de polítiques econòmiques de creixement, recuperen la possibilitat de fer-ho i que d’aquesta manera comencem a aplicar allò que hem aprés per regenerar els nostre sistema econòmic, a través de la generació d’activitat i ocupació.

Recuperem “l’autenticitat” política.

Ahir vaig tindre la sort d’assistir a una xerrada del gandià Rubén Figueres, gerent de l’empresa de màrqueting americana “Alario Group”, de la qual es propietari i que ha estat col·laboradora de l’última campanya del president dels EEUU, Barack Obama. Em va resultar apassionant, i crec que a totes i tots els assistents la trajectòria vital i professional d’un jove saforenc, que sorgint “del no res” ha aconseguit situar-se a nivells tant elevats en una societat com l’americana. Tot un exemple de vida i professional, i perquè no dir-ho, em provocà una forta “enveja sana”.

Ara bé, sense desmerèixer en absolut, el magnífic treball d’aquest gandià, que ha contribuït a una nova victòria del mític Obama, del devenir de la xerrada em sorgiren alguns pensaments respecte a l’autenticitat de la vida política, òbviament als EUA, però com no al nostre continent, estat i país.

Quan es parla de campanyes electorals tendim a centrar-nos en: canals de comunicació, públic objectiu, segmentació, impactes, cleams, missatges favorables, temes compromesos, agenda política,... tot un seguit de termes que ens duen a centrar-nos en la ciència del màrqueting polític, i en la majoria d’ocasions aquesta qüestió se situa per dalt del rerefons polític de cada candidat o de la força política que representa. I amb açò no estic posant en qüestió res del que vaig escoltar ahir. El Sr. Figueres té una empresa de màrqueting i fa la seua feina, i òbviament la fa molt bé, i jo mateix a un nivell molt més baix he treballat i participat en equips de disseny i gestió de campanyes de partits polítics. El que estic posant en qüestió són els objectius i les estratègies que es marquen els propis partits, i m’explicaré utilitzant precisament la figura i la trajectòria darrera del President Obama.

Em fa a mi la impressió que la societat en general està un poc cansada dels missatges que els partits i candidats llancen en etapes electorals; cada vegada més, els ciutadans son conscients de que en aquestes etapes s’utilitzen propostes i idees que se’n diuen “políticament correctes” moltes vegades el que els analistes identifiquen com “allò que vol sentir aquell que volem que ens vote”. Idees força, en definitiva, que desprès de els eleccions desapareixen i s’obliden, i que es desenvolupen, en tot cas, en funció dels interessos dels “lobbys” de pressió (legals als EEUU, alegals a España, però òbviament existents a tots els llocs), amb la qual cosa es produeix un desencant generalitzat de la societat en el sistema polític, que condueix a que la majoria dels votants segurs estan d’origen identificats amb una o altra força política, però cada vegada més, la gent poc identificada “se passa” a la força de major creixement en tots els llocs als últims temps: l’abstenció.

L’aparició de la candidatura de Barack Obama, va suposar, la idea d’un trencament absolut, del que havia estat la praxis política als EE.UU. La figura d’Obama representava tot el que no havia sigut mai un president dels Estats Units, ja no sols per ser de color (encara que crec que va ajudar), si no la seua proximitat, el seu tarannà dialogant, el seu estil de reconèixer els errors,... una forma de fer política que va il·lusionar i va fer creure, sempre des del meu parer, un volum important de votants, que a pesar de ser més pròxims als ideals “demòcrates”, no se sentien representats pels seus candidats que acabaven aplicant polítiques sesgades i poc afavoridores per als seus estrats socials, i que acabaven en l’abstenció i en alguns casos, fins i tot, votant “republicans” .La figura d’Obama va ser capaç de mobilitzar la gent desencantada i va suposar un revulsió tant als EEUU com a al resta de món, on es va obrir la idea de que “el canvi de model” era possible.

Òbviament la presidència ha desgastat, sobretot perquè eixa claredat de propostes s’ha vist truncada pels compromisos presidencials. Efectivament un exemple, és la reforma sanitària que s’ha quedat a mig camí i no ha acontentat ningú, que ha mobilitzat el sector sanitari privat en contra, però que no ha acontentat la gent de classe baixa, desencantant-los d’aquesta imatge “diferent” d’Obama. No haguera estat més efectiu (políticament parlant) acomplir almenys als que ja eren teus? Pensava el president Obama que amb una reforma matisada anava a fer que els republicans sectors sanitaris canviaren de parer? Ahi ho deixe. Potser per això, un dels treballs més important del màrqueting polític en aquesta última campanya ha estat el mobilitzar i recuperar el “compromís” amb eixe sector no acomodat.

Traslladant-nos ara a la nostra realitat quotidiana, veiem un poc el mateix, a l’Estat Espanyol, va incrementant-se cada vegada més l’abstenció, cada vegada la gent creu menys en les propostes polítiques de ningú, i la realitat es que ningú guanya les eleccions, acaben perdent-les els contrincants. Veiem com el gran èxit del PP no es deu a un increment espectacular dels seus vots, sino a una reducció dels vots del PSOE, que per desencant han anat a l’abstenció. Una abstenció cada vegada més auto-marginada i difícil de recuperar. Perquè amb una gran probabilitat  ara passarà just el contrari, i tindrem encara un major increment de l’abstenció. Potser estiga equivocat, però em fa la impressió que els centenars... milers de persones, que s’apropen sovint a les Corts Generals a manifestar-se, estan fent un toc d’avís.

Al final tenim governs amb majories que no tenen el recolzament ni del 30% de la població en general (no sols de que han votat), que guanyen les eleccions, però que no representen a la majoria de la població ni de lluny, i que el partit més votat és l’abstenció. No serà perquè els ciutadans necessiten propostes clares, que els seus representants els diguen la veritat, el que faran i el que no podran fer, sense marejar a ningú, sense propostes i “cleams” ideals que només aprofiten per als cartes i els espots, i que no son creïbles ni en la pròpia campanya?  No serà que els ciutadans necessiten propostes, forces polítiques i candidats “autèntics”: que els diguen les coses bones i les roines, que complisquen el que proposen i quan no es puga dur endavant una proposta que no la facen, o que expliquen perquè no és possible?

No sé si aniré errat, segurament. Però crec que es necessita una reflexió global, tant de la classe política, com de la societat en general, i és necessari que es faça a nivell mundial, perquè el major perill no és el increment de l’abstenció. El pitjor perill es que sorgisca un/a candidat/a hi parle molt clar, tot i que siga una “gran barbaritat”, i que la gent el seguisca fins a punts indesitjats... i  d’aquests ja en tenim alguns exemples en la realitat històrica; i cada vegada més, en la pròpia realitat actual.

REORDENAR: LA BASE DE L’ESTALVI PÚBLIC

Durant les últimes tres dècades, hem viscut un procés de desenvolupisme exacerbat per part de les administracions locals. Els ajuntaments de tot arreu, i com no! els de la nostra comarca, han creat un muntó d’infraestructures i servicis de vegades poc meditats; la necessitat dels quals, en moltes ocasions, només responia a la visió localista de “tindre el campanar més alt que el del poble del costat”, i no pretenc ara fer sentir culpable a ningú, perquè jo mateix assumisc la part de responsabilitat que en puga tindre, en la meua etapa de governant local. A més a més, no sols hem de prendre l’actitud fàcil de “tirar-li les culpes” al polític/a de torn, sinó també hem de prendre consciència que la societat va entrar en eixa voràgine de “tot és necessari i imprescindible, i a més, ha de ser millor que el que té el veí”.

Ara, per contra, sembla que s’ha invertit el procés, però quasi literalment... (o sense el quasi). Ara toca estalviar a estall: en definitiva, suprimir servicis locals, per ser inassequibles econòmicament, i mantindre tancades grans i magnífiques infraestructures, per no poder-les omplir de contingut, o simplement per reduir la despesa de manteniment. Tot açò, de nou, de forma poc meditada, sense analitzar quins servicis són o no bàsics per a les veïnes i els veïns.

Potser, si ens parem un poc a pensar i reflexionem sense capficar-nos en els localismes, ni els aclaparaments de la crisi econòmica, ens adonem que: “ni el que hi havia abans, ni el hi ha ara...” Com diuen els vells: “la virtut està a trobar el terme mig”. I per trobar alguna cosa, cal posar-se a buscar-la: cal reflexionar sense limitacions de mires i, segurament, arribarem a la conclusió que compartint servicis i infraestructures, combinat amb un bon sistema de transport, podem estalviar i, al mateix temps, mantindre molts dels servicis que la ciutadania demanda i necessita.

Posaré exemples. Si tots els pobles de la comarca no poden mantindre en funcionament escoles esportives, i alguns dels que les mantenen estan treballant amb poc d’alumnat, ¿no podríem gestionar conjuntament l’escola, compartir gastos i prestar el servici a tots? O si disposen en un municipi d’un gran teatre-auditori i el poble del costat necessita fer activitats que el requerixen, ¿no podem compartir gastos i usar-lo tots junts? Les mateixes preguntes sorgirien en moltes altres infraestructures o servicis, que podrien ser abordats de forma conjunta i prestar servici a més d’un municipi, sempre tot això compaginat amb una actuació decidida en els sistemes de transport. Fins i tot, si parlem d’ocupació i d’activitat econòmica, els grans problemes de la societat actual, que les xicotetes administracions locals no poden atendre de forma individual, però que potser sí que podrien abordar de forma coordinada.

I algú em dirà: “en la teoria és evident, però en la pràctica és molt complex”. Són administracions diferents..., com repartim les places o llocs de treball?...., on prestem els servicis?.... Si ens fixem, no eixim dels localismes. Cal trencar esta barrera mental i posar-se a treballar. Evidentment, s’ha de repensar la distribució dels servicis, cal reordenar l’ús de les infraestructures, cal assajar nous mecanismes per a aproximar els servicis a la ciutadania, tot un repte que la societat civil i política actual no pot ajornar més.

I no val esperar a la reforma de la Llei de Règim Local, “a veure quines competències ens lleven i ens posen”. Portem un any esperant, i la ciutadania també continua esperant, i les necessitats continuen al mateix lloc... Si esperem que vinga un ens superior a resoldre les necessitats, l’experiència ens diu que ens quedarem esperant... Mentres esperem, anem avançant; obrim un debat sobre l’ordenació de les infraestructures i els servicis bàsics, amb la participació de la ciutadania i els agents econòmics. Això no fa mal! i sempre obri oportunitats. I si després un altre ens ha d’assumir les funcions, tindrà la faena avançada, perquè allò més important no és qui té les competències, sinó que els nostres veïns i les nostres veïnes tinguen els servicis que hi necessiten.

Ja fa més de 30 anys, els nostres pobles tingueren la necessitat de consensuar un Pla Comarcal de Carreteres (alguns recordaran les reunions per a ubicar l’autopista...). Aquell treball conjunt permeté abordar altres temes, especialment en l’àmbit dels Serveis Socials Generals, i facilitaren la creació d’una estructura que resolia les necessitats per a tots els municipis, la Mancomunitat de Municipis de la Safor. Potser ens troben novament amb la necessitat de consensuar una ordenació territorial, ara dels servicis públics, i segurament este treball ens permetrà trobar conjuntament les complexes solucions que requerixen els complexos problemes actuals. Posem-nos a la faena!