Recuperem “l’autenticitat” política.

Ahir vaig tindre la sort d’assistir a una xerrada del gandià Rubén Figueres, gerent de l’empresa de màrqueting americana “Alario Group”, de la qual es propietari i que ha estat col·laboradora de l’última campanya del president dels EEUU, Barack Obama. Em va resultar apassionant, i crec que a totes i tots els assistents la trajectòria vital i professional d’un jove saforenc, que sorgint “del no res” ha aconseguit situar-se a nivells tant elevats en una societat com l’americana. Tot un exemple de vida i professional, i perquè no dir-ho, em provocà una forta “enveja sana”.

Ara bé, sense desmerèixer en absolut, el magnífic treball d’aquest gandià, que ha contribuït a una nova victòria del mític Obama, del devenir de la xerrada em sorgiren alguns pensaments respecte a l’autenticitat de la vida política, òbviament als EUA, però com no al nostre continent, estat i país.

Quan es parla de campanyes electorals tendim a centrar-nos en: canals de comunicació, públic objectiu, segmentació, impactes, cleams, missatges favorables, temes compromesos, agenda política,... tot un seguit de termes que ens duen a centrar-nos en la ciència del màrqueting polític, i en la majoria d’ocasions aquesta qüestió se situa per dalt del rerefons polític de cada candidat o de la força política que representa. I amb açò no estic posant en qüestió res del que vaig escoltar ahir. El Sr. Figueres té una empresa de màrqueting i fa la seua feina, i òbviament la fa molt bé, i jo mateix a un nivell molt més baix he treballat i participat en equips de disseny i gestió de campanyes de partits polítics. El que estic posant en qüestió són els objectius i les estratègies que es marquen els propis partits, i m’explicaré utilitzant precisament la figura i la trajectòria darrera del President Obama.

Em fa a mi la impressió que la societat en general està un poc cansada dels missatges que els partits i candidats llancen en etapes electorals; cada vegada més, els ciutadans son conscients de que en aquestes etapes s’utilitzen propostes i idees que se’n diuen “políticament correctes” moltes vegades el que els analistes identifiquen com “allò que vol sentir aquell que volem que ens vote”. Idees força, en definitiva, que desprès de els eleccions desapareixen i s’obliden, i que es desenvolupen, en tot cas, en funció dels interessos dels “lobbys” de pressió (legals als EEUU, alegals a España, però òbviament existents a tots els llocs), amb la qual cosa es produeix un desencant generalitzat de la societat en el sistema polític, que condueix a que la majoria dels votants segurs estan d’origen identificats amb una o altra força política, però cada vegada més, la gent poc identificada “se passa” a la força de major creixement en tots els llocs als últims temps: l’abstenció.

L’aparició de la candidatura de Barack Obama, va suposar, la idea d’un trencament absolut, del que havia estat la praxis política als EE.UU. La figura d’Obama representava tot el que no havia sigut mai un president dels Estats Units, ja no sols per ser de color (encara que crec que va ajudar), si no la seua proximitat, el seu tarannà dialogant, el seu estil de reconèixer els errors,... una forma de fer política que va il·lusionar i va fer creure, sempre des del meu parer, un volum important de votants, que a pesar de ser més pròxims als ideals “demòcrates”, no se sentien representats pels seus candidats que acabaven aplicant polítiques sesgades i poc afavoridores per als seus estrats socials, i que acabaven en l’abstenció i en alguns casos, fins i tot, votant “republicans” .La figura d’Obama va ser capaç de mobilitzar la gent desencantada i va suposar un revulsió tant als EEUU com a al resta de món, on es va obrir la idea de que “el canvi de model” era possible.

Òbviament la presidència ha desgastat, sobretot perquè eixa claredat de propostes s’ha vist truncada pels compromisos presidencials. Efectivament un exemple, és la reforma sanitària que s’ha quedat a mig camí i no ha acontentat ningú, que ha mobilitzat el sector sanitari privat en contra, però que no ha acontentat la gent de classe baixa, desencantant-los d’aquesta imatge “diferent” d’Obama. No haguera estat més efectiu (políticament parlant) acomplir almenys als que ja eren teus? Pensava el president Obama que amb una reforma matisada anava a fer que els republicans sectors sanitaris canviaren de parer? Ahi ho deixe. Potser per això, un dels treballs més important del màrqueting polític en aquesta última campanya ha estat el mobilitzar i recuperar el “compromís” amb eixe sector no acomodat.

Traslladant-nos ara a la nostra realitat quotidiana, veiem un poc el mateix, a l’Estat Espanyol, va incrementant-se cada vegada més l’abstenció, cada vegada la gent creu menys en les propostes polítiques de ningú, i la realitat es que ningú guanya les eleccions, acaben perdent-les els contrincants. Veiem com el gran èxit del PP no es deu a un increment espectacular dels seus vots, sino a una reducció dels vots del PSOE, que per desencant han anat a l’abstenció. Una abstenció cada vegada més auto-marginada i difícil de recuperar. Perquè amb una gran probabilitat  ara passarà just el contrari, i tindrem encara un major increment de l’abstenció. Potser estiga equivocat, però em fa la impressió que els centenars... milers de persones, que s’apropen sovint a les Corts Generals a manifestar-se, estan fent un toc d’avís.

Al final tenim governs amb majories que no tenen el recolzament ni del 30% de la població en general (no sols de que han votat), que guanyen les eleccions, però que no representen a la majoria de la població ni de lluny, i que el partit més votat és l’abstenció. No serà perquè els ciutadans necessiten propostes clares, que els seus representants els diguen la veritat, el que faran i el que no podran fer, sense marejar a ningú, sense propostes i “cleams” ideals que només aprofiten per als cartes i els espots, i que no son creïbles ni en la pròpia campanya?  No serà que els ciutadans necessiten propostes, forces polítiques i candidats “autèntics”: que els diguen les coses bones i les roines, que complisquen el que proposen i quan no es puga dur endavant una proposta que no la facen, o que expliquen perquè no és possible?

No sé si aniré errat, segurament. Però crec que es necessita una reflexió global, tant de la classe política, com de la societat en general, i és necessari que es faça a nivell mundial, perquè el major perill no és el increment de l’abstenció. El pitjor perill es que sorgisca un/a candidat/a hi parle molt clar, tot i que siga una “gran barbaritat”, i que la gent el seguisca fins a punts indesitjats... i  d’aquests ja en tenim alguns exemples en la realitat històrica; i cada vegada més, en la pròpia realitat actual.

REORDENAR: LA BASE DE L’ESTALVI PÚBLIC

Durant les últimes tres dècades, hem viscut un procés de desenvolupisme exacerbat per part de les administracions locals. Els ajuntaments de tot arreu, i com no! els de la nostra comarca, han creat un muntó d’infraestructures i servicis de vegades poc meditats; la necessitat dels quals, en moltes ocasions, només responia a la visió localista de “tindre el campanar més alt que el del poble del costat”, i no pretenc ara fer sentir culpable a ningú, perquè jo mateix assumisc la part de responsabilitat que en puga tindre, en la meua etapa de governant local. A més a més, no sols hem de prendre l’actitud fàcil de “tirar-li les culpes” al polític/a de torn, sinó també hem de prendre consciència que la societat va entrar en eixa voràgine de “tot és necessari i imprescindible, i a més, ha de ser millor que el que té el veí”.

Ara, per contra, sembla que s’ha invertit el procés, però quasi literalment... (o sense el quasi). Ara toca estalviar a estall: en definitiva, suprimir servicis locals, per ser inassequibles econòmicament, i mantindre tancades grans i magnífiques infraestructures, per no poder-les omplir de contingut, o simplement per reduir la despesa de manteniment. Tot açò, de nou, de forma poc meditada, sense analitzar quins servicis són o no bàsics per a les veïnes i els veïns.

Potser, si ens parem un poc a pensar i reflexionem sense capficar-nos en els localismes, ni els aclaparaments de la crisi econòmica, ens adonem que: “ni el que hi havia abans, ni el hi ha ara...” Com diuen els vells: “la virtut està a trobar el terme mig”. I per trobar alguna cosa, cal posar-se a buscar-la: cal reflexionar sense limitacions de mires i, segurament, arribarem a la conclusió que compartint servicis i infraestructures, combinat amb un bon sistema de transport, podem estalviar i, al mateix temps, mantindre molts dels servicis que la ciutadania demanda i necessita.

Posaré exemples. Si tots els pobles de la comarca no poden mantindre en funcionament escoles esportives, i alguns dels que les mantenen estan treballant amb poc d’alumnat, ¿no podríem gestionar conjuntament l’escola, compartir gastos i prestar el servici a tots? O si disposen en un municipi d’un gran teatre-auditori i el poble del costat necessita fer activitats que el requerixen, ¿no podem compartir gastos i usar-lo tots junts? Les mateixes preguntes sorgirien en moltes altres infraestructures o servicis, que podrien ser abordats de forma conjunta i prestar servici a més d’un municipi, sempre tot això compaginat amb una actuació decidida en els sistemes de transport. Fins i tot, si parlem d’ocupació i d’activitat econòmica, els grans problemes de la societat actual, que les xicotetes administracions locals no poden atendre de forma individual, però que potser sí que podrien abordar de forma coordinada.

I algú em dirà: “en la teoria és evident, però en la pràctica és molt complex”. Són administracions diferents..., com repartim les places o llocs de treball?...., on prestem els servicis?.... Si ens fixem, no eixim dels localismes. Cal trencar esta barrera mental i posar-se a treballar. Evidentment, s’ha de repensar la distribució dels servicis, cal reordenar l’ús de les infraestructures, cal assajar nous mecanismes per a aproximar els servicis a la ciutadania, tot un repte que la societat civil i política actual no pot ajornar més.

I no val esperar a la reforma de la Llei de Règim Local, “a veure quines competències ens lleven i ens posen”. Portem un any esperant, i la ciutadania també continua esperant, i les necessitats continuen al mateix lloc... Si esperem que vinga un ens superior a resoldre les necessitats, l’experiència ens diu que ens quedarem esperant... Mentres esperem, anem avançant; obrim un debat sobre l’ordenació de les infraestructures i els servicis bàsics, amb la participació de la ciutadania i els agents econòmics. Això no fa mal! i sempre obri oportunitats. I si després un altre ens ha d’assumir les funcions, tindrà la faena avançada, perquè allò més important no és qui té les competències, sinó que els nostres veïns i les nostres veïnes tinguen els servicis que hi necessiten.

Ja fa més de 30 anys, els nostres pobles tingueren la necessitat de consensuar un Pla Comarcal de Carreteres (alguns recordaran les reunions per a ubicar l’autopista...). Aquell treball conjunt permeté abordar altres temes, especialment en l’àmbit dels Serveis Socials Generals, i facilitaren la creació d’una estructura que resolia les necessitats per a tots els municipis, la Mancomunitat de Municipis de la Safor. Potser ens troben novament amb la necessitat de consensuar una ordenació territorial, ara dels servicis públics, i segurament este treball ens permetrà trobar conjuntament les complexes solucions que requerixen els complexos problemes actuals. Posem-nos a la faena!

Treballem per l’ocupació a la Safor.

Una de les lacres socials més importants que ens deixa aquesta crisi, és l’alt nivell de desocupació, d’atur, que se va incrementant mes darrere mes, any darrere any, i amb unes previsions no massa esperançadores per al futur immediat; només cal veure les previsions que l’OCDE fa per a l’Estat Espanyol per al 2013, on apunta un increment de l’atur fins un 26% (actualment ja estem al 25). Aquesta xifra immaterial indica que més d’una, de cada quatre persones, que volen treballar no podran fer-ho, i que moltes famílies continuaran sense tindre cap membre amb una ocupació, i per tant sense ingressos. Aquesta realitat, serà la que ens trobarem (i ja ens trobem) a la nostra comarca, no aliena a la realitat mundial, i en especial a la realitat valenciana actual.

El que resulta encara més cridaner, és que sembla que cap poder públic se n’està preocupant massa d’aquesta situació. I és cridaner perquè no fa massa temps, alguns dels nostres dirigents no es cansaven de dir, que “la base per a la recuperació econòmica és la creació d’ocupació” (cosa que es tant òbvia que ningú pot estar en desacord), però en la realitat no es veuen increments de polítiques actives per a la generació d’ocupació, més be el contrari: mentre es dediquen recursos impressionants a restablir el sistema financer (que no diré que no siga necessari), els recursos per a la promoció de l’ocupació han disminuït. En l’àmbit valencià s’han reduït els cursos de formació per a que el treballadors/es desocupats/es es reciclen i pugen optar als llocs de treball que demanda la realitat actual, s’han reduït el nombre de tècnics/es dedicats a l’àmbit de la promoció de l’ocupació,... realment un contrasentit, que no fa més que agreujar, si encara cap més, la realitat que estan sofrint les persones desocupades, que no sols es troben abandonades, sinó que a més no veuen cap esperança de futur. I no ens enganyem, això afecta també a una reducció dràstica del consum, i en definitiva a una desacceleració del nostre sistema productiu, les nostres empreses, que cada dia venen menys i han de continuar despatxant treballadors i en alguns casos tancant les seues portes. Un cercle viciós, que sembla que ningú sap com invertit.

Però si ens centrem en l’àmbit estrictament comarcal: ¿Que s’està fent en polítiques actives de promoció de l’ocupació? Tret d’algunes iniciatives d’àmbit estrictament localista, als ajuntaments més grans, amb un “més que relatiu” èxit, pràcticament res. Baix l’excusa de que “eixa no és la nostra competència i nosaltres no podem fer res”, no se fa cap cosa. I caldria dir 2 coses: Primer: la competència més important de les administracions és resoldre les necessitats de les persones, especialment aquelles vitals; i segon, si que podem fer res, i si fem una mirada endarrere veurem que ja ho hem fet. Recorde unes paraules que llegia a un economista, que respecte a la crisi deia: “sembla que els economistes (i la societat en general) han oblidat tot el que hem aprés els últims 100 anys”. I em fa la impressió que a la Safor passa el mateix.

Vull recordar que a finals dels 90 i principis dels mítics 2000, la nostra comarca estava immersa en grans projectes de promoció de l’ocupació, segurament encara fruit de la crisi dels 90 (recordarem que la actual no és la primera...), projectes suportats amb fons públics: Europeus, de les administracions estatals i autonòmiques, locals i fins i tot de l’àmbit privat i empresarial. Uns projectes que pretenien “assajar polítiques públiques d’ocupació per a traslladar les bones experiències a la pràctica política quotidiana”. D’aquelles experiències, en resultaren de bones i de no tant bones, però efectivament de tot s’aprèn. Però el trasllat a la política quotidiana no es va produir, bàsicament perquè en l’etapa de creixement que vivírem posteriorment als anys 2000, no resultava ni atractiu ni necessari. Però ¿no seria interessant que en la realitat actual “traguérem dels arxius” aquelles experiències i veiérem si ens poden servir ara?

Uns dels projectes culminats d’aquell moment va ser el que coneguérem com l’EQUAL-CRESOL, d’aquell projecte eixirem moltes coses bones per a l’ocupació comarcal, però sobretot va ser el primer projecte que va ser capaç de seure en la mateixa taula a totes les institucions locals de la comarca, a les associacions empresarials, als sindicats i a entitats sense ànim de lucre i dissenyaren un pla d’actuació conjunt per a l’ocupació i la generació d’activitat a la nostra comarca.

Des del meu punt de vista, la gravetat de la situació actual demana a crits que es reedite aquesta experiència. Potser sense recursos externs, però amb les poques aportacions que s’hi puguen fer entre molts segur que es crea alguna cosa gran, però sobre tot necessària per a els/les nostres veïns/nes i per a continuar generant riquesa que faça créixer el sector econòmic i empresarial de la Safor. No val ja a dir que “l’ocupació no és la nostra competència”, perquè aquest és un problema de tots i totes i que hem de resoldre (i podem almenys intentar-ho) entre totes i tots. 

La Taronja: Un “desastre” o una oportunitat?

L’actual situació de crisi, i de manca de treball, m’ha oferit  l’oportunitat d’apropar-me a un sector, que coneixia des d’una vesant, però no de forma completa. És tracta del sector citrícola de la nostra comarca, i per extensió el sector agroalimentari, en definitiva: la “taronja”. I he pogut fer-ho amb un esperit crític, en el bon sentit de la paraula: analitzar la situació com a un nouvingut, que veu les coses quasi com des de fora.

Allò que més s’escolta al sector és: “la taronja està fatal !” I és ben cert, però a més, i això és el més greu, no acabes de veure que ningú estiga apostant per un sector que ha estat la base de la riquesa econòmica de la comarca de la Safor durant moltes dècades, i que en aquest moment continua essent el refugi laboral de moltes persones a la comarca.

Si fas una anàlisi de les estratègies seguides pel sector en les últimes dècades, no pots més que arribar a evidenciar  les gran incongruències, des de punt de vista econòmic i empresarial.

La inversió s’ha centrat, amb algunes excepcions en varietats i sistemes de reg,  en la posada en conreu de moltíssimes terres (allò que coneguem per transformar les muntanyes), que en el fons suposen un increment notable des costos de cultiu, perquè son zones amb dificultats de reg, amb costos de transformació elevats, etc. I per contra s’ha anat produint un abandó de les terres de tradicional regadiu. Açò òbviament ha produït un increment dels costos generals en la producció de la matèria primera: la taronja.

Aquesta estratègia haguera sigut encertada si amb un increment des costos, s’haguera millorat la qualitat, la qual cosa potser siga certa, però l’actuació resulta incompatible, quan la política de màrketing del comerç de la taronja (per a que ens entenguem, la política de vendes) és basa únicament amb la baixada de preus; és a dir: “vendrem més quan més barat venguem”. A qualsevol manual d’Economia de la Empresa de 2on. de Batxillerat, s’estudia la política de costos, i podem veure clarament que si vols vendre més barat, quan et costa més produir, malament anem... Per pal·liar els efectes d’aquesta contradicció, s’han rebaixat els preus que s’hi paguen als agricultors primers, pel que encara s’ha propiciat més l’abandó de terres; i s’ha reduït els costos de producció amb la rebaixa de salaris, amb la qual cosa es produeix un evident efecte sobre la qualitat del producte. Tot un cercle viciós, de manca de planificació econòmica, en la qual encara estem immensos. ¿I que ha passat amb el Cooperativisme? Bàsicament que ha volgut seguir els criteris de l’empresa “privada”, però com per les seues característiques no pot jugar tant amb la reducció de costos, han hagut d’abandonar, en gran mesura,  la transformació, convertint-se en meres agències recol·lectores a low-coast.

Per últim, s’ha produït una situació, que des del meu punt de vista acaba de tancar el cercle de l’absurd, i és la competència ferotge i la confrontació que s’ha produït entre en sector citrícola i el sector turístic a la Safor, especialment per l’ús del sòl.

La pregunta que em faig és: ¿i que haguera passat, o que passaria, si el sector agrari i agroalimentari i el sector turístic col·laboraren en lloc de competir? La resposta ja existeix, i potser un bon exemple, per a comprendre-la: La Rioja.

La Rioja treballa una política de vendes del seus vins basats en la qualitat i en la imatge; i en aquest sentit, la creació d’un emergent sector turístic basat en la producció d’aquests vins, ajuda al coneixement de la “marca”, afegeix imatge de qualitat. En definitiva a la Rioja, el sector vinícola i el turístic és complementen en lloc de competir. La bona qualitat i venda de vins ajuda a vendre el turisme, però també ocorre l’efecte contrari.

¿I que passa a la Safor, zona citrícola per excel·lència? No seria molt raonable que existira un Museu de la Taronja? Perquè no una marca de qualitat de la “taronja saforenca” que a mes identificara el producter turístic? No hauríem de pensar en paquets turístics que complementen la visita a les platges i als recursos culturals, amb un coneixement del nostre “producte estrella”? On estan les visites guiades a les zones tarongeres i a les empreses de transformació, tant del producte bàsic, com de les seues variants? Tret de xicotetes iniciatives, a Palmera, Beniarjó i Potries, poc difoses, existeixen ben poques propostes turístiques que exploten aquest recurs, quasi omnipresent a la nostra comarca. ¿Si la gent de Madrid (a mode d’exemple), coneguera la qualitat de la nostra taronja “in situ” i la identificara amb una imatge de qualitat, no ho recordaria quan anara al seu poble a comprar fruites? I per altra banda, quants hem anat a la Rioja a comprar vins i hem passat un cap de setmana de turisme i hem visitat molts altres recursos?

Ahi ho deixe. Només demane que els nostres empresaris, el nostres polítics i els nostres pensadors, deixen el cotxe aparcat un dia del més d’abril i passegen per l’horta tarogera de la Safor, a veure si l’espectacle visual i olfactori que rebran els ajuda a obrir la ment, i a pensar clar i en futur.

MOBILITAT, CREIXEMENT, OCUPACIÓ I BENESTAR

Quan utilitzem la paraula “mobilitat”, a la majoria ens vénen al cap imatges de carrils bici, autobusos urbans de baix consum energètic, zones de passeig de vianants, tramvies ultramoderns… Però realment la MOBILITAT va molt més enllà, es tracta de garantir a les ciutadanes i als ciutadans “la igualtat en l’accés a l’ocupació, la formació, els serveis, les relacions socials, l’oci, la cultura i a les altres oportunitats que oferixen les societats avançades”, tal com la mateixa Llei Valenciana de Mobilitat, promulgada l’any 2011, identifica dins dels seus principis generals.

És quan s’introduïx este concepte de la mobilitat, quan apareix en escena l’oblidada xarxa de transports de viatgers interurbana, especialment en territoris amb tanta vinculació econòmica i social com és la comarca de la Safor. I dic oblidada perquè, durant els anys de bonança, hi havia recursos per a millorar les xarxes de transports comarcals (o interurbanes, tant se val), per a millorar la seua eficiència, fins i tot l’econòmica... Tots, i dic bé; TOTS la vam considerar poc important i poc prioritària.

Per una banda, les administracions autonòmiques, competents en la matèria, consideraren prioritari abordar grans infraestructures de transport, deixant de costat les xarxes locals. Però, per una altra banda, cal fer autocrítica, i acceptar que les autoritats i els tècnics locals tampoc ens preocupàrem massa del tema. En aquells moments, aproximar els serveis als ciutadans era construir serveis en tots el municipis, i per traslladar-se a qualsevol lloc, sempre hi havia cotxes i taxis... i eren temps de bonança...

En l’actualitat les coses han canviat, aquells serveis als municipis van desapareixent per les retallades, i cal accedir als de les capçaleres comarcals, i ja no resulta tan accessible pagar el cost d’un taxi per un transport interurbà. I de nou emergix, amb força, la preocupació pel transport interurbà; econòmic i eficient. Però com que no hem fet la faena quan calia, ara ens trobem amb un servei mínim, desestructurat, poc eficient, antiquat i, fins i tot, deficitari per a les empreses gestores.

La pregunta que ens hauríem de fer ara mateix és: en estos moments de retallades i recessió, ¿és un bon moment per invertir en la xarxa de transport interurbà? La resposta és, a totes totes, SÍ. I ara ho justifique.

Des del punt de vista de l’estalvi públic, el fet de millorar la comunicació interurbana permetria abordar una revisió de la distribució de serveis públics, de forma global, en tot el territori comarcal, perquè serien fàcilment accessibles des de qualsevol municipi, i açò estalviaria molts recursos públics en serveis duplicats i poc eficients.

Des del punt de vista laboral i industrial, una millor xarxa de transports públics facilitaria la mobilitat laboral entre municipis, però també descentralitzaria les zones industrials, per la qual cosa es rebaixaria els costos d’ubicació per a les empreses (estímul) i es permetria que, a pesar d’això, les persones no migraren a altres municipis.

Des del punt de vista comercial, els nuclis comercials tradicionals de la comarca es veurien reforçats, per una major facilitat per a l’accessibilitat des del pobles menuts a les ciutats, de forma barata, ràpida i poc agressiva per a les comunitats dels municipis receptors. Actualment, es tendix a comprar en les grans superfícies per les facilitats d’aparcament i accessibilitat.

Des del punt de vista turístic, les destinacions turístiques consolidades de la comarca podrien oferir productes complementaris a altres municipis limítrofs, perquè seria fàcil desplaçar-se per als turistes i d’esta manera desestacionalitzar la temporada turística, millorant els resultats per als destins actuals, incrementant el seu volum de negoci en el temps i, al seu torn, oferint ingressos extraordinaris als municipis menuts. Tot això sense necessitat de generar noves infraestructures hoteleres, sinó aprofitant les que ja existixen tot l’any.

I com no!, una bona xarxa de transport permetria la fixació de la població en els nuclis rurals, mantenint en valor el sistema agrícola, que pren gran importància en les èpoques de crisi, ja que actua com a matalaf econòmic.

Tots estos motius justifiquen la necessària preocupació de tota la societat econòmica i social de la comarca, per a abordar el més prompte possible la mobilitat interurbana a la Safor, perquè esta serà una base necessària per a generar una etapa de creixement, d’ocupació i de benestar social per a tots els municipis de la nostra comarca de forma homogènia.

DE COM SER ALCALDE HA LIMITAT LA MEUA VIDA PROFESSIONAL

L’any 2003, desprès d’haver-me presentat en 2 ocasions a les eleccions local i no haver-les guanyat ( i no entraré ara en perquè em vaig presentar en eixes dues ocasions, perquè realment no ho acabe de tindre massa clar...), vaig prendre la decisió de no tornar a repetir, en aquell moment estava treballant a la Mancomunitat de la Safor, de tècnic de desenvolupament, a una plaça de personal laboral que m’havia guanyat a un procés de selecció entre quasi 50 persones més, i ja duien quasi 3 anys en el càrrec, una feina que m’agradava i en la qual gaudia cada dia. Pensava aleshores que no em calia complicar-me la vida més, que optar de nou a un càrrec polític només podria dur-me que problemes  (dit i fet).

En aquell moment va sorgir un cert moviment de gent al meu poble que volia canviar les coses, no diré que fer-les millor o pitjor, però si d’una altra manera... I em demaren consell per presentar-se a les eleccions municipals. Jo els vaig traslladar la meua decisió de no tornar-ho a fer, però que si volien els podria facilitar el “paraigües” del “meu partit” per a presentar-se i que en tot cas podria aparèixer en la llista donant suport. L’objectiu d’aquella llista era obtindre una representació que poguera condicionar el govern de l’Ajuntament de Potries, cap a uns objectius més compartits i més amples, i per tant traure 2 regidors/es era l’expectativa. Es configurà la llista en la qual jo anava a l’últim lloc, com correspon a aquell que cedeix la responsabilitat a altres, però alguns companys hem demaren que ja que la majoria de gent que anava en lloc d’eixida era nou en la política, que ja que no anàvem a guanyar les eleccions que podia anar en lloc d’eixida, ajudar-los a posar-se al dia i quan estigueren ben preparats i després cedir el testimoni. Jo, que els que hem coneixen saben que soc un poc imbècil, vaig acceptar, i decidirem que aleshores calia anar el primer, i així ho férem, amb un equip de persones impressionant darrere que ben bé en un o dos anys podien funcionar solets sense problemes...

La sorpresa va ser que guanyàrem les eleccions amb majoria absoluta, i lògicament com el poble havia decidit havia d’acceptar la responsabilitat que quasi el 50% del poble m’havia atorgat, no podia trair en eixe moment la voluntat del poble, i com que l’equip que deuia darrere era bò, tirarem endavant.

Em sent orgullós d’aquest resultat i de la confiança que em va atorgar el poble, i no renegaré mai d’ella, però també és ben cert que eixe va ser el primer d’un cúmul d’errors que han anat descentrant-me de la continuïtat en la meua vida professional.

Al eixir alcalde vaig decidir que no podia estar en una plaça que era susceptible de renovació cada any, perquè això en un lloc en el que la política estava a l’ordre del dia, podria ser un condicionant, tant per a la meua tasca al front de l’Ajuntament, com per a les meues actuacions al sí de la Mancomunitat i vaig abandonar la plaça, a l’espera de que eixira alguna cosa amb més estabilitat i menys subjecta als devenris polítics... En tot cas en 3 anys treballant amb projectes europeus, projectes de turisme i moltes coses més havia adquirit una experiència i un cert prestigi en la meua professió. Gran error!

Desprès del quasi un any a l’alcaldia, en el qual vivia del subsidi per desocupació, i del que ajudava la família, em cridaren de la borsa d’ensenyament de Catalunya, a la qual feia anys que estava inscrit, va ser tal dia com el 23 de març, dia del meu aniversari, i en el que per casualitats de la vida jo ja em trobava a Barcelona, amb la qual cosa va ser immediat, el dia 24 de març em vaig incorporar a una substitució de matemàtiques per a tot el curs a Mataró.

Però hi havia un problema... havia estat elegit alcalde del meu poble, encara no feia 1 any, i resultava bastant difícil compaginar l’alcaldia de Potríes amb una feina a Mataró.

 Vaig valorar presentar la dimissió, però com sempre, el meu sentit de la responsabilitat no em permetia amb facilitat traicionar les expectatives de la gent de Potries, i menys encara deixar tirats als meus companys de projecte... De  nou vaig prendre la decisió amb el cor i no amb el cap...

Com que en aquell moment també desenvolupava algun càrrec de responsabilitat al sí del partit, aquest em va proposar atorgar-me un sou per dedicar-me de ple (recordaré ara que mai he cobrat un sou per ser alcalde). La cosa era més fàcil, València estava prop, i ajustant-me els horaris podia acudir a tot, a les necessitat del partit, que no eren poques i també a les de l’Ajuntament. L’autopista treia foc, però jo podia atendre totes les coses, suportat per un bon equip als 2 llocs.

Vaig decidir agafar-ho, però vaig renunciar en aquell moment, parlem de 2004, a una continuïtat almenys fins l’actualitat en l’ensenyament a Catalunya, en el qual ara ens trobem fora de tot. SEGONA OPORTUNITAT PERDUDA.

Una vegada passada eixa legislatura, ja va arribar el moment de deixar la política i m’he dedicat a cobrir necessitats allò on han sorgit, però ara em trobe que no puc llevar-me de damunt el fet de haver sigut alcalde d’un partit polític. I resulta difícil optar a cap plaça, sempre soc aquell, i tots em veuen com a polititzat. Als que eren meus els faig por “pel que diran”, i als dels altres els faig por perquè pensen que soc dels altres, sense valorar que jo cada dia he fet la meua feina allò on he estat i per a qui he estat.

I així estic... el etern “segundón” en tots els llocs em quede el 2... Bon professional però.... massa marcat....

Per això, i sense renunciar a cap de les experiències, que hi ha de ben boniques també, smepre tinc la sensació de que haver acceptat l’Alcaldia ha suposat per a mi, a efectes professionals, un gran error. “Mea culpa”, és cert, però almenys ho escric i ho compartisc.

Si algú ha arribat fins ací, Gràcies.

LA NECESSITAT D'ACTUAR PER L'OCUPACIÓ DES DE L'ADMINISTRACIÓ LOCAL

Durant els últims anys, la societat espanyola i en general la europea estem vivint un procés de “crisis econòmica” que està tenint uns efectes devastadors, especialment sobre l’ocupació de les nostres veïnes i dels nostres veïns.

Aquesta situació afecta quasi de forma generalitzada a la totalitat de municipis del territori estatal, amb honroses excepcions que també caldria estudiar, i està produint efectes molts adversos en la qualitat de vida dels nostres ciutadans, generant-se problemes de gran magnitud en l’àmbit social dels nostres pobles i ciutats.

Els ajuntaments, o mancomunitats de municipis, especialment aquells de dimensions menudes o mitjanes, es troben amb una nova situació, i amb uns greus problemes, que en moltes ocasions no saben com atendre. A més, donat que la competència en matèria d’ocupació correspon a les comunitats autònomes, no sembla que siga una competència on les administracions locals tinguen molt a fer.

Si a açò afegim una situació complicada quant als recursos econòmics que disposen aquestes administracions, que han fet necessari abordar processos de reducció de la despesa ben significatius, encara sembla més difícil, si cap, poder abordar la problemàtica de l’ocupació, i es relega, de forma definitiva, a la competència autonòmica la responsabilitat respecte a les polítiques de foment de l’ocupació.

Si bé no els resta part de raó, la problemàtica continua; i si seguim els devenirs de l’economia, no sembla que la solució global estiga propera, i per tant haurem d’intentar des de les administracions locals, també, dissenyar polítiques que ajuden a pal·liar els defectes devastadors de la desocupació, i generen les bases de la generació d’activitat econòmica als nostres municipis. No podem esperar a que la situació econòmica millore, perquè com deia J.M. Keynes: “A llarg termini estarem tots morts”, i sense voler ser massa pessimistes haurem de fer alguna cosa, mentre.

La pregunta és: És pot fer alguna cosa, amb la situació que s’hi troben, des de les administracions locals ?

A “DINAMISIS” estem convençuts de que sí, de que cal aplicar una certa dosi d’imaginació, de metodologies i pràctiques innovadores, aprenent també d’aquells que han fet bones polítiques en el passat, i reconduint els recursos cap al principal dels problemes que actualment tenen els nostres veïns i les nostres veïnes: “la lluita contra l’atur”.

EXISTEIXEN MECANISMES QUE PERMETRIEN PRESTAR ELS MATEIXOS SERVEIS A LA SOCIETAT, AMB EL MATEIX COST PERÒ QUE AFECTEN EN POSSITIU SOBRE L’OCUPACIÓ LOCAL.  Potser cal repensar els mecanismes de gestió pública i definir-los en funció d’aquest objectiu prioritari.