Han passat ja 5 mesos des de les eleccions de maig, i potser ja les coses s’han
relaxat un poc i resulta més fàcil, i més creïble, fer reflexions sobre el perquè
i el perquè no d’algunes coses .
Algunes persones em preguntaven aleshores, just abans les eleccions, el perquè
de la meua tornada a la política local (al treball local, diria jo...), i
altres directament feien elucubracions sense fonament, i fins i tot les
llançaven al públic, sense cap rubor...
Alguns/es deien que pretenia tornar a formar part de l’estructura orgànica
de Compromís, per aprofitar el tiró, que si l’executiva comarcal, que si... “Bueno”,
el temps ha passat, i es pot comprovar que continue sense formar part de cap
estructura política, ni de Compromís, ni de cap altre partit; perquè per formar
part d’estructures orgàniques, has de formar part primer dels partits, i sabeu
que? Jo no en forme part de cap en la pràctica real, tinc sensibilitats polítiques,
i amb el temps, em considere nacionalista i progressista, però també independent.
Altres veien en la meua acció, una aposta per a una “col·locació” en el
possible nou govern de la Generalitat... Mireu: tot i que a ningú li amarga un
dolç, i és obvi si s’haguera donat haguera estat un bonic repte personal i
professional. Ara bé, i ho dic sincerament, mai he pensat que fóra la persona idònia
per a cap lloc al govern, i per tant no esperava cap oferta, com així ha sigut.
Però tampoc m’he presentat, voluntàriament, a cap dels llocs que Compromís, o cap altre
partit, ha tret a oferta general dins
del grup parlamentari o grups municipals. 5 mesos després, la realitat i les
meues pròpies accions han demostrat que aquest, tampoc era el cas.
Una visió més perversa, indicava que el meu objectiu era mantenir el meu
lloc de treball, i que “el partit” m’havia obligat a presentar-me a les
eleccions. Bastant absurd, perquè no anava en lloc d’eixida (a priori), però a
més, el meu treball actual no depèn de les decisions de Compromís. Per sort,
amb el temps, he aconseguit demostrar, amb la meua actuació de cada dia: la
meua capacitat de treball, la meua professionalitat per damunt de tot, i la
meua independència laboral respecte a les meues creences i idees. Segurament
per això, 5 mesos després, continue treballant al mateix lloc, i he tingut el plaer d’escoltar del meu “jefe”: “pase lo que pase, contamos contigo”, cosa que m’ompli d’agraïment i
d’orgull. A més, difícilment ningú em pot exigir res, quan jo no dec res.”
Per últim, els/les més enrevessats/ades justificaven la meua presència a
les llistes per un sentiment d’egocentrisme i “d’autobombo personal”. Cinc mesos després, aquells que
sigueu observadors/es haureu notat que la meua acció al govern sempre és de
segona fila. Mai estic en la foto (almenys quan puc), sempre intente que el protagonisme
el tinguen els meus companys de projecte, perquè elles i ells son la nova
aposta i el projecte real, jo no soc més que un instrument, algú que aporta la
seua experiència a un projecte ambiciós i ben “amoblat”.
I aleshores, perquè vaig decidir tornar a formar part d’una llista electoral,
amb el risc (evident) de retornar a un treball intens i poc agraït? Dos
paraules ho resumeixen tot: LA CONFIANÇA I LA IL·LUSIÓ.
La confiança en un equip de persones, que dia darrere dia han demostrat la
seua implicació en les coses comuns, en el creixement del poble, en la lluita
personal i col·lectiva. Un equip que va decidir donar un pas endavant, i
generar un projecte renovat per al nostre poble. Un grup de persones en les que
crec i a les qual estime, i que em demanaren el meu suport i la meua implicació
en un projecte, que elles i ells havien decidit crear i posar a la consideració
del poble. Un projecte i unes persones, que m’oferien i m’ofereixen el
sentiment de confiança absoluta.
I a més, la il·lusió... Sí, una cosa tan poc tangible... Però és que jo
pense que per a desenvolupar qualsevol treball o actuació, és essencial tenir
il·lusió. I en aquell moment, i ara, veia en eixe equip de persones una evident
il·lusió per treballar pel poble, per construir un projecte renovat amb l’esperit
de treballar per totes i tots, i no contra ningú. Una il·lusió contagiosa, que
aconseguien trametre a totes i tots els que els envoltàvem, i que és evident,
van aconseguir trametre al poble. “Comboi, junts, treballar,....” paraules
bàsiques del seu missatge, que no indiquen altra cosa... Il·lusió. I sabeu que? 5 mesos després, en cada “wtahsapp”
que ens enviem, en cada correu, en cada reunió,.... continue veient i sentint eixa
il·lusió.... Quin goig treballar amb vosaltres, companyes i companys!!!
Per això, un dia després que s’acompleixen 5 mesos de les eleccions de
maig, he volgut fer-me jo mateix aquesta reflexió i compartir-la, perquè em bé
de gust, i perquè continue il·lusionat, i sent orgull d’haver format part de la
candidatura de “Compromís per Potries”, i de formar part d’un Govern, amb la
meua alcaldessa al cap, la meua estimada amiga Assumpta. I tinc confiança, en
que aquest camí ens portarà a desenvolupar projectes que marcaran un abans i un
desprès al nostre poble, i que millorarà les condicions de vida del nostre
veïnat.
Tan senzill i tan complex a la vegada.... com totes les coses importants en
aquesta vida....
Damià Oliver
25 d’octubre de 2015.
Darrer Diumenge d’Octubre.
