L’actual situació de crisi, i de manca de treball, m’ha oferit l’oportunitat d’apropar-me a un sector, que
coneixia des d’una vesant, però no de forma completa. És tracta del sector
citrícola de la nostra comarca, i per extensió el sector agroalimentari, en
definitiva: la “taronja”. I he pogut fer-ho amb un esperit crític, en el bon
sentit de la paraula: analitzar la situació com a un nouvingut, que veu les
coses quasi com des de fora.
Allò que més s’escolta al sector és: “la taronja està fatal !” I és ben
cert, però a més, i això és el més greu, no acabes de veure que ningú estiga
apostant per un sector que ha estat la base de la riquesa econòmica de la
comarca de la Safor durant moltes dècades, i que en aquest moment continua
essent el refugi laboral de moltes persones a la comarca.
Si fas una anàlisi de les estratègies seguides pel sector en les últimes
dècades, no pots més que arribar a evidenciar les gran incongruències, des de punt de vista
econòmic i empresarial.
La inversió s’ha centrat, amb algunes excepcions en varietats i sistemes de
reg, en la posada en conreu de
moltíssimes terres (allò que coneguem per transformar les muntanyes), que en el
fons suposen un increment notable des costos de cultiu, perquè son zones amb
dificultats de reg, amb costos de transformació elevats, etc. I per contra s’ha
anat produint un abandó de les terres de tradicional regadiu. Açò òbviament ha
produït un increment dels costos generals en la producció de la matèria
primera: la taronja.
Aquesta estratègia haguera sigut encertada si amb un increment des costos,
s’haguera millorat la qualitat, la qual cosa potser siga certa, però l’actuació
resulta incompatible, quan la política de màrketing del comerç de la taronja
(per a que ens entenguem, la política de vendes) és basa únicament amb la
baixada de preus; és a dir: “vendrem més quan més barat venguem”. A qualsevol
manual d’Economia de la Empresa de 2on. de Batxillerat, s’estudia la política
de costos, i podem veure clarament que si vols vendre més barat, quan et costa
més produir, malament anem... Per pal·liar els efectes d’aquesta contradicció,
s’han rebaixat els preus que s’hi paguen als agricultors primers, pel que
encara s’ha propiciat més l’abandó de terres; i s’ha reduït els costos de
producció amb la rebaixa de salaris, amb la qual cosa es produeix un evident
efecte sobre la qualitat del producte. Tot un cercle viciós, de manca de
planificació econòmica, en la qual encara estem immensos. ¿I que ha passat amb
el Cooperativisme? Bàsicament que ha volgut seguir els criteris de l’empresa
“privada”, però com per les seues característiques no pot jugar tant amb la
reducció de costos, han hagut d’abandonar, en gran mesura, la transformació, convertint-se en meres
agències recol·lectores a low-coast.
Per últim, s’ha produït una situació, que des del meu punt de vista acaba
de tancar el cercle de l’absurd, i és la competència ferotge i la confrontació
que s’ha produït entre en sector citrícola i el sector turístic a la Safor,
especialment per l’ús del sòl.
La pregunta que em faig és: ¿i que haguera passat, o que passaria, si el
sector agrari i agroalimentari i el sector turístic col·laboraren en lloc de
competir? La resposta ja existeix, i potser un bon exemple, per a comprendre-la:
La Rioja.
La Rioja treballa una política de vendes del seus vins basats en la
qualitat i en la imatge; i en aquest sentit, la creació d’un emergent sector
turístic basat en la producció d’aquests vins, ajuda al coneixement de la
“marca”, afegeix imatge de qualitat. En definitiva a la Rioja, el sector
vinícola i el turístic és complementen en lloc de competir. La bona qualitat i
venda de vins ajuda a vendre el turisme, però també ocorre l’efecte contrari.
¿I que passa a la Safor, zona citrícola per excel·lència? No seria molt
raonable que existira un Museu de la Taronja? Perquè no una marca de qualitat
de la “taronja saforenca” que a mes identificara el producter turístic? No
hauríem de pensar en paquets turístics que complementen la visita a les platges
i als recursos culturals, amb un coneixement del nostre “producte estrella”? On
estan les visites guiades a les zones tarongeres i a les empreses de
transformació, tant del producte bàsic, com de les seues variants? Tret de
xicotetes iniciatives, a Palmera, Beniarjó i Potries, poc difoses, existeixen
ben poques propostes turístiques que exploten aquest recurs, quasi omnipresent
a la nostra comarca. ¿Si la gent de Madrid (a mode d’exemple), coneguera la
qualitat de la nostra taronja “in situ” i la identificara amb una imatge de
qualitat, no ho recordaria quan anara al seu poble a comprar fruites? I per
altra banda, quants hem anat a la Rioja a comprar vins i hem passat un cap de
setmana de turisme i hem visitat molts altres recursos?
Ahi ho deixe. Només demane que els nostres empresaris, el nostres polítics
i els nostres pensadors, deixen el cotxe aparcat un dia del més d’abril i
passegen per l’horta tarogera de la Safor, a veure si l’espectacle visual i olfactori
que rebran els ajuda a obrir la ment, i a pensar clar i en futur.
