Relat Presentat al concurs "RelatA Potries"
Leonor veia caure la nit de finals d’octubre vora el finestral de sa casa, la seua nova casa, mentre escoltava ploure; no sense certa preocupació. I veia com baixava l’aigua pel barranc que feia de carrer des dels “Peñascos” cap avall, gràcies a la llum d’una tènue bombeta amb un barretet que al carrer intentava fer d’enllumenat. Des de la cadira mirava el calendari de l’any, 1945, on tenia apuntat que el dijous passava el del carbó.
Feia poc que havien passat les festes d’octubre, les festes majors del que ara era el seu poble, Potries. Ara, no es veia a ningú pel carrer fosc i recordava l’aldarull que s’escoltava des de casa, quan vivia a Buenos Aires, al número 5000 del Carrer Ribadavia, que deien era “el carrer més llarg del món”.
Havia preparat el sopar per a ella i el seu marit: un rosegó de pa, que per sort no era de segó, i un mica de borrego que quedava, perquè aquesta setmana encara no havia pogut agafar la tartana per anar a Gandia a comprar.
Amb el que li havien espantat les xulles quan va arribar a Potries!, acostumada a les magnífiques viandes de les quals disposaven a Buenos Aires, on hi havia de tot.
Enyorava els temps en que agafava el Ford per Buenos Aires, com feien totes les dones, per a proveir-se de tot el que fora necessari. Però ací ... “conduir no era cosa de dones”. Recordava, quan va arribar a València, que li va furtar el Citröen MonaSix a son pare per rodar per la capital, i els altres conductors li deien: “A fregar, a fregar!...”, en castellà, perquè a València parlar en valencià era ser de poblet...
El sopar l’havia preparat a la cuineta que tenia la nova casa junt a la llar, la qual hui no havia encés perquè no havia fet massa fred, i per això volia cuinar amb el carbó que li havia comprat a un de Gandia, que passava totes les setmanes; però a la fi va decidir usar un poquet de llenya prima que tenia de l’esporgat dels tarongers. Uns tarongers que tenia un poc avorrits perquè havien estat el motiu de que es quedara a Potries sola quan els seus pares anaren a Argentina per a vendre les seues possessions, i mai varen poder tornar per la maleïda guerra. Des d’aleshores s’havia fet càrrec de les terres familiars, i això era un no parar; fins i tot havia “d’entoldar” amb cianur per tal d’acabar amb “l’avespeta”; però la veritat és que a la fi, l’esforç pagava la pena per l’alta cotització que tenia la taronja.
Esperava al seu marit, que havia anat al Casino, el qual regentaven els seus pares. Estava ben a prop, al carrer Abadia, on quedava obert cap al carrer Major, després que a la guerra tombaren el mur que els separava. Agostí, havia anat a fer un “volaoret” després d’anar a fer un bon jornal de plegar olives, perquè a Potries tot eren olivars i tarongers.
I mentre Leonor esperava, escoltava ploure cada vegada més. Tot i que preocupada perquè el barranc no arribara a entrar a casa, pensava que vindria bé per a que es netejaren les sèquies, i així l’aigua del llavadors passaria més neta per a poder fer la bugada i escurar, sense trobar-se amb cap de “present” perquè a Potries, tot anava a la sèquia... Li venia al cap Buenos Aires, on les cases tenien aigua correnta, i de bades, perquè segons deien: “usar agua es higiene”. I amb un somriure sarcàstic pensava: -Igual que ací... Què per a tindre aigua neta hem d’anar a la bomba a poar-.
Però en el fons, a Leonor li agradava el poble, ja que tenia coses boniques com les festes del Crist de l’Agonia, que acabaven de passar, i després del Nadal, al febrer, el porrat.
Per Sant Blai venien a peu des de Beniarjó, des d’Ador, i de tot arreu a passar- se la relíquia. Però també venien a la fira a pujar a les barquetes o a la roda de cavallets, a comprar torrons i cigrons torrats, que tant li varen sorprendre a Leonor l’any 32 quan va arribar a Potries. Venia tanta gent que feia fredat perquè no podies anar pel carrer Major, ni per ningun lloc de tant de personal que hi havia.
També la divertien els balls al casino amb el gramòfon o les pujades a l’ermita per Pasqua, on berenaven pa de forment amb alguna llangonisseta, i jugaven a “un limón y medio limón”. I les vesprades del diumenge al cinema la Lira, a la carretera, on va poder veure cantar a Imperio Argentina.
Però una de les coses que més li agradava eren els passejos per la carretera cap al Molí Canyar, que treballava l’arròs, i la Casa Clara i la Casa Fosca que encara provenien de quant als moros i que dividien la séquia que venia de Vilallonga per a regar ací i més cap avant...
Altra cosa que la divertia era veure les vies del tren: “D’Alcoi a Gandia hi ha un tren que vola”, cantaven els xiquets. El “Xixarra” li deien, pel color negre i el soroll de les bieles. Recordava que la primera vegada que va veure el tren li va fer gràcia, ja que acostumada a les grans locomotores argentines, estes pareixien de joguet –“una monada!”-.
Entre aquest pensaments, escoltà obrir la porta i al seu marit que li deia:
- Sí, Agostí, ja ho tinc apunt. Què deien?
- Deien que volen canviar les festes a l’agost, perquè així, tots els que estan a França i que venen a passar l’estiu, podran estar. Tu que trobes?
- Mira Agostí, que facen el que vulguen. Sopem,
sopem, que com no pare de ploure encara
ens costarà obrar
una post a la porta per a que no entre
l’aigua...
En record i homenatge a Leonor García -Leonor de la Parà-
