Amb els resultats electorals a Itàlia, s’han produït les primeres reaccions
“de sorpresa” dels partits polítics de l’Estat Espanyol, respecte al que pot
arribar a ocórrer quan el descontent total dels ciutadans i les ciutadanes dels
estats i de les nacions europees arriben a les urnes.
El primer que em ve al cap és que han d’haver-hi vist “la barba del veí afaitar,
... per a dir cap cosa...” Es que no veuen les notícies? És que no veuen els
carres? Es que quan eixen de les cambres no se n’adonen del que passa al
carrer? Es que es pensaven realment que es tractava de “quatre indocumentats”?
Ara quan a la Itàlia, encara molt de Berlusconi, una persona que diu el que
pensa la majoria de ciutadans del carrer, trenca la situació política i fa que
Itàlia haja de passar-se necessàriament per “eixos indocumentats (sic)” per a
governar, comencen a preocupar-se..., ara quan veuen que a ells els pot passar
el mateix,... Realment molt trist.
Però si això resulta trist, encara ho és més els arguments que utilitzen. I
ací no hi ha distincions: esquerres, dretes, nacionalistes, centralistes,...
Ara resulta que “no podem caure en el populisme, que estos senyors (els
indocumentats, segons ells) trauen vots a base de dir el que la gent vol sentir”...
populisme...
Permeteu-me un alé, perquè es per a caure a terra mort de riure...
· Es
que el PP no ha fet populisme quan ha fet una campanya centrada en propostes
que no es podien acomplir, segons ara justifiquen els seus propis ministres (ho
diuen ells, jo no ho diré, que conste...)?
· Es
que el PSOE no ha fet una última campanya proposant exactament el contrari del
que havia fet el seu propi govern eixint, carregant-se fins i tot a ministres
per a fer-ho?
·
És
que els Partits Nacionalistes no s’omplin la boca parlant d’independència quan
hi ha eleccions i després es dediquen a fer declaracions institucionals que no
arriben a cap lloc?
Dels “minoritaris”
en parlaré al final...
Sincerament que parlen d’una altra cosa, però de populisme... I en el fons,
el que no volen és reconèixer i acceptar que el model de les estructures
polítiques actuals està exhaurit, perquè alguns/nes viuen molt bé, instal·lats
dins d’ells.
I introduisc algunes variables:
Els partits polítics de l’estat espanyols (tots els significatius!), tenen
estructures piramidals, on efectivament cada determinat període de temps (entre
2 i 4 anys), es produeixen congressos o assemblees que determinen la política a
seguir durant el proper període. Uns congressos o assemblees, que normalment no
son realment assemblearis; és a dir, que no hi van tots els militants, sinó uns
representants electes. Si no has participat al congrés, o no hi estàs d’acord
en el que allí ha passat, a callar i a tragar fins el nou congrés, i fins i tot
els partits es proveïxen de clàusules als seus estatuts per actuar contra “els dissidents”.
Sembla més l’estructura d’un sindicat horitzontal, que la d’un partit polític democràtic
al segle XXI. I en tot cas, un fre evident a la participació i al dinamisme
polític. Òbviament aquest model fa que el nivell d’afiliació dels partits
polítics a l’Estat espanyol estiga pel pis, perquè molt poca gent s’hi troba còmode.
Sembla que quan signes una butlleta d’afiliació estàs comprometent-te per a
tota la vida, com al matrimoni...
A més com reacciona el partit a les
demandes i necessitats canviants i permanents de la societat que pretén
representar? Esperant un altre congrés? Realment a l’època dels sistemes de
participació, ja quasi 3.0, sembla realment ridícul, els mecanismes de
participació externa previstos als partits. I quan dic açò no em referisc a “allò”
de fer que “a la web, o al facebook la gent diga el que vulga”, si no d’escoltar, de prendre nota i d'actuar executivament...
Òbviament aquestes estructures no permeten que la societat entenga com a un
canal de representació, els partits polítics, i més amb les experiències que
hem tingut últimament. Perquè permeteu-me una reflexió a través d’un exemple: Un
partit polític “A” és presenta a les eleccions amb un programa electoral donat
i les guanya; el mes següent el partit té un Congrés i determina que l’actuació
política del partit és just la contraria. Aquesta situació potser i ha sigut
real, i és legal, i quasi tot sembla legitima ... però realment ho és? Com
esperen els partits polítics que amb aquestes condicions algú se’n refie i se
senta representat? Evidentment el model estructural dels partits polítics està
caduc i no ofereix garanties als ciutadans i a les ciutadanes.
Perquè no hem escoltat parlar d’això en televisió? Quina por tenen alguns i
algunes? És que no es un debat bonic? O tal vegada pensen que açò és populisme?
Sense comentaris...
I alguns pensaran... però sempre ens queden els partits minoritaris, que
semblen més oberts a eixes “modernitats”, no? Aleshores, perquè els ciutadans
acaben votant a un Beppe Grillo i no voten aquests partits?
Mentre al sí d’aquests partits continue utilitzant-se la màxima de: “Per a
ser un partit gran, cal actuar com els partits grans...” Màxima que alguns haureu
escoltat alguna vegada... i que si
analitzem les estructures d’aquests; efectivament, no són més que còpies de les
dels grans partits europeus; tampoc seran de la confiança de la societat.
Cadascú que agafe el que vulga...
Crec sincerament, que si deixàrem de tirar balons fora a la televisió, i
ens dedicàrem realment a redefinir un sistema polític que fa aigües per tots
els llocs, segurament amb aquesta tasca, que en el fons és un repte preciós,
començaria la tant desitjada recuperació econòmica d’Europa, perquè totes i
tots posaríem el muscle.
NoTA final: disculpeu l’abusiu ús de les “cometes”, però la situació és tan
surrealista que resulta difícil contenir-se.
No hay comentarios:
Publicar un comentario