Recuperem “l’autenticitat” política.

Ahir vaig tindre la sort d’assistir a una xerrada del gandià Rubén Figueres, gerent de l’empresa de màrqueting americana “Alario Group”, de la qual es propietari i que ha estat col·laboradora de l’última campanya del president dels EEUU, Barack Obama. Em va resultar apassionant, i crec que a totes i tots els assistents la trajectòria vital i professional d’un jove saforenc, que sorgint “del no res” ha aconseguit situar-se a nivells tant elevats en una societat com l’americana. Tot un exemple de vida i professional, i perquè no dir-ho, em provocà una forta “enveja sana”.

Ara bé, sense desmerèixer en absolut, el magnífic treball d’aquest gandià, que ha contribuït a una nova victòria del mític Obama, del devenir de la xerrada em sorgiren alguns pensaments respecte a l’autenticitat de la vida política, òbviament als EUA, però com no al nostre continent, estat i país.

Quan es parla de campanyes electorals tendim a centrar-nos en: canals de comunicació, públic objectiu, segmentació, impactes, cleams, missatges favorables, temes compromesos, agenda política,... tot un seguit de termes que ens duen a centrar-nos en la ciència del màrqueting polític, i en la majoria d’ocasions aquesta qüestió se situa per dalt del rerefons polític de cada candidat o de la força política que representa. I amb açò no estic posant en qüestió res del que vaig escoltar ahir. El Sr. Figueres té una empresa de màrqueting i fa la seua feina, i òbviament la fa molt bé, i jo mateix a un nivell molt més baix he treballat i participat en equips de disseny i gestió de campanyes de partits polítics. El que estic posant en qüestió són els objectius i les estratègies que es marquen els propis partits, i m’explicaré utilitzant precisament la figura i la trajectòria darrera del President Obama.

Em fa a mi la impressió que la societat en general està un poc cansada dels missatges que els partits i candidats llancen en etapes electorals; cada vegada més, els ciutadans son conscients de que en aquestes etapes s’utilitzen propostes i idees que se’n diuen “políticament correctes” moltes vegades el que els analistes identifiquen com “allò que vol sentir aquell que volem que ens vote”. Idees força, en definitiva, que desprès de els eleccions desapareixen i s’obliden, i que es desenvolupen, en tot cas, en funció dels interessos dels “lobbys” de pressió (legals als EEUU, alegals a España, però òbviament existents a tots els llocs), amb la qual cosa es produeix un desencant generalitzat de la societat en el sistema polític, que condueix a que la majoria dels votants segurs estan d’origen identificats amb una o altra força política, però cada vegada més, la gent poc identificada “se passa” a la força de major creixement en tots els llocs als últims temps: l’abstenció.

L’aparició de la candidatura de Barack Obama, va suposar, la idea d’un trencament absolut, del que havia estat la praxis política als EE.UU. La figura d’Obama representava tot el que no havia sigut mai un president dels Estats Units, ja no sols per ser de color (encara que crec que va ajudar), si no la seua proximitat, el seu tarannà dialogant, el seu estil de reconèixer els errors,... una forma de fer política que va il·lusionar i va fer creure, sempre des del meu parer, un volum important de votants, que a pesar de ser més pròxims als ideals “demòcrates”, no se sentien representats pels seus candidats que acabaven aplicant polítiques sesgades i poc afavoridores per als seus estrats socials, i que acabaven en l’abstenció i en alguns casos, fins i tot, votant “republicans” .La figura d’Obama va ser capaç de mobilitzar la gent desencantada i va suposar un revulsió tant als EEUU com a al resta de món, on es va obrir la idea de que “el canvi de model” era possible.

Òbviament la presidència ha desgastat, sobretot perquè eixa claredat de propostes s’ha vist truncada pels compromisos presidencials. Efectivament un exemple, és la reforma sanitària que s’ha quedat a mig camí i no ha acontentat ningú, que ha mobilitzat el sector sanitari privat en contra, però que no ha acontentat la gent de classe baixa, desencantant-los d’aquesta imatge “diferent” d’Obama. No haguera estat més efectiu (políticament parlant) acomplir almenys als que ja eren teus? Pensava el president Obama que amb una reforma matisada anava a fer que els republicans sectors sanitaris canviaren de parer? Ahi ho deixe. Potser per això, un dels treballs més important del màrqueting polític en aquesta última campanya ha estat el mobilitzar i recuperar el “compromís” amb eixe sector no acomodat.

Traslladant-nos ara a la nostra realitat quotidiana, veiem un poc el mateix, a l’Estat Espanyol, va incrementant-se cada vegada més l’abstenció, cada vegada la gent creu menys en les propostes polítiques de ningú, i la realitat es que ningú guanya les eleccions, acaben perdent-les els contrincants. Veiem com el gran èxit del PP no es deu a un increment espectacular dels seus vots, sino a una reducció dels vots del PSOE, que per desencant han anat a l’abstenció. Una abstenció cada vegada més auto-marginada i difícil de recuperar. Perquè amb una gran probabilitat  ara passarà just el contrari, i tindrem encara un major increment de l’abstenció. Potser estiga equivocat, però em fa la impressió que els centenars... milers de persones, que s’apropen sovint a les Corts Generals a manifestar-se, estan fent un toc d’avís.

Al final tenim governs amb majories que no tenen el recolzament ni del 30% de la població en general (no sols de que han votat), que guanyen les eleccions, però que no representen a la majoria de la població ni de lluny, i que el partit més votat és l’abstenció. No serà perquè els ciutadans necessiten propostes clares, que els seus representants els diguen la veritat, el que faran i el que no podran fer, sense marejar a ningú, sense propostes i “cleams” ideals que només aprofiten per als cartes i els espots, i que no son creïbles ni en la pròpia campanya?  No serà que els ciutadans necessiten propostes, forces polítiques i candidats “autèntics”: que els diguen les coses bones i les roines, que complisquen el que proposen i quan no es puga dur endavant una proposta que no la facen, o que expliquen perquè no és possible?

No sé si aniré errat, segurament. Però crec que es necessita una reflexió global, tant de la classe política, com de la societat en general, i és necessari que es faça a nivell mundial, perquè el major perill no és el increment de l’abstenció. El pitjor perill es que sorgisca un/a candidat/a hi parle molt clar, tot i que siga una “gran barbaritat”, i que la gent el seguisca fins a punts indesitjats... i  d’aquests ja en tenim alguns exemples en la realitat històrica; i cada vegada més, en la pròpia realitat actual.