L’EUROPA DE BEPPE GRILLO: L’ESGOTAMENT DEL MODEL POLÍTIC EUROPEU

Amb els resultats electorals a Itàlia, s’han produït les primeres reaccions “de sorpresa” dels partits polítics de l’Estat Espanyol, respecte al que pot arribar a ocórrer quan el descontent total dels ciutadans i les ciutadanes dels estats i de les nacions europees arriben a les urnes.

El primer que em ve al cap és que han d’haver-hi vist “la barba del veí afaitar, ... per a dir cap cosa...” Es que no veuen les notícies? És que no veuen els carres? Es que quan eixen de les cambres no se n’adonen del que passa al carrer? Es que es pensaven realment que es tractava de “quatre indocumentats”? Ara quan a la Itàlia, encara molt de Berlusconi, una persona que diu el que pensa la majoria de ciutadans del carrer, trenca la situació política i fa que Itàlia haja de passar-se necessàriament per “eixos indocumentats (sic)” per a governar, comencen a preocupar-se..., ara quan veuen que a ells els pot passar el mateix,...  Realment molt trist.

Però si això resulta trist, encara ho és més els arguments que utilitzen. I ací no hi ha distincions: esquerres, dretes, nacionalistes, centralistes,... Ara resulta que “no podem caure en el populisme, que estos senyors (els indocumentats, segons ells) trauen vots a base de dir el que la gent vol sentir”... populisme...

Permeteu-me un alé, perquè es per a caure a terra mort de riure...

·     Es que el PP no ha fet populisme quan ha fet una campanya centrada en propostes que no es podien acomplir, segons ara justifiquen els seus propis ministres (ho diuen ells, jo no ho diré, que conste...)?

·       Es que el PSOE no ha fet una última campanya proposant exactament el contrari del que havia fet el seu propi govern eixint, carregant-se fins i tot a ministres per a fer-ho?

·         És que els Partits Nacionalistes no s’omplin la boca parlant d’independència quan hi ha eleccions i després es dediquen a fer declaracions institucionals que no arriben  a cap lloc?      

        Dels “minoritaris” en parlaré al final...

Sincerament que parlen d’una altra cosa, però de populisme... I en el fons, el que no volen és reconèixer i acceptar que el model de les estructures polítiques actuals està exhaurit, perquè alguns/nes viuen molt bé, instal·lats dins d’ells.

I introduisc algunes variables:

Els partits polítics de l’estat espanyols (tots els significatius!), tenen estructures piramidals, on efectivament cada determinat període de temps (entre 2 i 4 anys), es produeixen congressos o assemblees que determinen la política a seguir durant el proper període. Uns congressos o assemblees, que normalment no son realment assemblearis; és a dir, que no hi van tots els militants, sinó uns representants electes. Si no has participat al congrés, o no hi estàs d’acord en el que allí ha passat, a callar i a tragar fins el nou congrés, i fins i tot els partits es proveïxen de clàusules als seus estatuts per actuar contra “els dissidents”. Sembla més l’estructura d’un sindicat horitzontal, que la d’un partit polític democràtic al segle XXI. I en tot cas, un fre evident a la participació i al dinamisme polític. Òbviament aquest model fa que el nivell d’afiliació dels partits polítics a l’Estat espanyol estiga pel pis, perquè molt poca gent s’hi troba còmode. Sembla que quan signes una butlleta d’afiliació estàs comprometent-te per a tota la vida, com al matrimoni...

 A més com reacciona el partit a les demandes i necessitats canviants i permanents de la societat que pretén representar? Esperant un altre congrés? Realment a l’època dels sistemes de participació, ja quasi 3.0, sembla realment ridícul, els mecanismes de participació externa previstos als partits. I quan dic açò no em referisc a “allò” de fer que “a la web, o al facebook la gent diga el que vulga”, si no d’escoltar, de prendre nota i d'actuar executivament...

Òbviament aquestes estructures no permeten que la societat entenga com a un canal de representació, els partits polítics, i més amb les experiències que hem tingut últimament. Perquè permeteu-me una reflexió a través d’un exemple: Un partit polític “A” és presenta a les eleccions amb un programa electoral donat i les guanya; el mes següent el partit té un Congrés i determina que l’actuació política del partit és just la contraria. Aquesta situació potser i ha sigut real, i és legal, i quasi tot sembla legitima ... però realment ho és? Com esperen els partits polítics que amb aquestes condicions algú se’n refie i se senta representat? Evidentment el model estructural dels partits polítics està caduc i no ofereix garanties als ciutadans i a les ciutadanes.

Perquè no hem escoltat parlar d’això en televisió? Quina por tenen alguns i algunes? És que no es un debat bonic? O tal vegada pensen que açò és populisme? Sense comentaris...

I alguns pensaran... però sempre ens queden els partits minoritaris, que semblen més oberts a eixes “modernitats”, no? Aleshores, perquè els ciutadans acaben votant a un Beppe Grillo i no voten aquests partits?

Mentre al sí d’aquests partits continue utilitzant-se la màxima de: “Per a ser un partit gran, cal actuar com els partits grans...” Màxima que alguns haureu escoltat alguna vegada...  i que si analitzem les estructures d’aquests; efectivament, no són més que còpies de les dels grans partits europeus; tampoc seran de la confiança de la societat. Cadascú que agafe el que vulga...

Crec sincerament, que si deixàrem de tirar balons fora a la televisió, i ens dedicàrem realment a redefinir un sistema polític que fa aigües per tots els llocs, segurament amb aquesta tasca, que en el fons és un repte preciós, començaria la tant desitjada recuperació econòmica d’Europa, perquè totes i tots posaríem el muscle.

NoTA final: disculpeu l’abusiu ús de les “cometes”, però la situació és tan surrealista que resulta difícil contenir-se.

Estem tornant a l’època feudal? Una reflexió sobre el sistema econòmic imperant

Durant aquest dies d’hospitalització, una vegada recuperat el sentit comú, he tingut ocasió de reflexionar molt jo sòl, però sobretot amb algunes visites, d’amics... o millor dit, d’amigues...  amb qui sempre es un goig comentar i reflexionar.

Com no podia ser d’altra manera l’objecte de les meues reflexions ha estat la situació econòmica del nostre País, del nostre Estat i del món mundial, entre altres coses perquè la única connexió amb la realitat ha estat la xicoteta TV de l’habitació, en la qual a totes hores m’arribaven imputs... òbviament negatius, sobre la situació general... (com per a recuperar-se amb alegria... jajajaja)

La qüestió és que aquestes reflexions, potser per la possible disfunció que produeixen les febres, o potser per la clarividència que produeix una certa abstracció, m’ha fet pensar que la situació política actual està assemblant-se cada vegada més al sistema feudal de l’Edat Mitjana; i el sistema econòmic, al que aquells que un dia estudiàrem economia (o Historia Econòmica, o Demografia) coneguem com la Teoria Malthusiana... o model de creixement pre-industrial. Algú pensarà... que animal eres!!! Però permeteu-me que ho justifique, i desprès dieu el que penseu... (i sobretot, que ningú pretenga donar-li un caràcter científic a aquesta reflexió, que no es més que això, una reflexió col·lectiva) :

En la època feudal, el sistema de poder es basava (entre altres coses) en la construcció d’un sistema de pagament d’impostos i de rendes, per una banda, l’Estat era el Rei i l’Església i aquests cobraven els seus impostos a la societat d’una forma lineal, sense tenir en compte les eventualitats, ni les diferencies entre la població. A més el sistema es complementava amb una propietat de les terres en mans de les classes nobles (els Senyors feudals), que atorgaven als llauradors els drets d’explotació a canvi d’una quantitat de la producció o una quantitat econòmica, unes exigències que eren rígides, i mai en funció de la realitat de la producció de cada any...

NO US RECORDA RES??? No veieu que en l’actualitat l’Estat exigeix cada dia més, un  major nivells d’impostos a una societat cada vegada més empobrida i sense tenir en compte la realitat de cada família, de forma que es beneficia especialment als rics i es perjudica als pobres, que ja quasi no poden fer front als impostos? No us recorda els Srs. Feudals al paper que en la actualitat tenen els Bancs? Que son propietaris de tot, i que exigeixen sense parar el pagament dels seus beneficis, sense considerar en absolut la realitat que tenen els seus “creditors”, perquè en el fons el poder els ve del propi Estat (el rei...) que els mima i els ajuda, com no fa amb les classes de base...?

Per altra banda la teoria del creixement econòmic en la època feudal està basada en la limitació dels recursos (el que més tard s'anomena model Malthusià), és a dir que es podia produir mentre hi haguera terres disponibles per a fer-ho, per això mentre hi havia terres es creixia econòmicament i això provocava un increment de la població, que consumia l’increment de producció, però quan s’arribava al límit, es generava una etapa de recessió que obligava a una reducció de la població, que al no poder produir-se prou per a tots passava fam i generava grans epidèmies que reduïen la població de forma “natural”.

Òbviament si en l’actualitat algú basara la possible recuperació econòmica en una reducció de la població basada en la defunció, seria una barbàrie, ara... Si reduïm les prestacions socials, la cobertura als desocupats, la sanitats i els serveis socials... no estem obligant a la gent a migrar, a buscar altres territoris, no estem produint una reducció de la població, en esta ocasió per la via de la migració? I per altra banda, un sistema econòmic basat en els límits dels recursos, no us recorda molt a l’actual sistema econòmic basats en les limitacions financeres?

Potser mols pensen que se me n’ha anat “l’olla” i que acabe de passar-me 3 pobles...Potser sí, però amb aquesta reflexió només pretenc posar en qüestió el model econòmic que sembla vol aplicar la actual classe dirigent a Europa, un sistema que s’assembla més al de l’època feudal, que al d’economies modernes. Un sistema que oblida tot el que hem aprés durant anys, al propi sí de la Unió Europea, on en els anys 80 i 90 s’assajaren sistemes i polítiques que permeteren una etapa de creixement sense precedents i que ara sembla que s’han oblidat.

Des del meu punt de vista, el motiu és que actualment els economistes que estan al front dels estats i dels organismes internacionals, son economistes que han estat durant any tancats al sí de les Universitats i de els Grans Empreses, teoritzant sobre coses que ningú compren,  que no coneixen en absolut la realitat i que viuen en un món de “models virtuals” absolutament irreals. Personatges tètrics que han aprofitat la debilitat que genera una crisi sobre aquells que durant anys han dissenyat polítiques de creixement i que han segrestat el poder per intentar aplicar els seus “models irreals” per damunt de la pròpia societat i amb l’únic objectiu de la seua pròpia autosatisfacció.

Aquesta situació és molt perillosa, i haurem de començar a intentar canviar-la i que de nou aquells que han treball (que hem treballat) en el disseny de polítiques econòmiques de creixement, recuperen la possibilitat de fer-ho i que d’aquesta manera comencem a aplicar allò que hem aprés per regenerar els nostre sistema econòmic, a través de la generació d’activitat i ocupació.

Recuperem “l’autenticitat” política.

Ahir vaig tindre la sort d’assistir a una xerrada del gandià Rubén Figueres, gerent de l’empresa de màrqueting americana “Alario Group”, de la qual es propietari i que ha estat col·laboradora de l’última campanya del president dels EEUU, Barack Obama. Em va resultar apassionant, i crec que a totes i tots els assistents la trajectòria vital i professional d’un jove saforenc, que sorgint “del no res” ha aconseguit situar-se a nivells tant elevats en una societat com l’americana. Tot un exemple de vida i professional, i perquè no dir-ho, em provocà una forta “enveja sana”.

Ara bé, sense desmerèixer en absolut, el magnífic treball d’aquest gandià, que ha contribuït a una nova victòria del mític Obama, del devenir de la xerrada em sorgiren alguns pensaments respecte a l’autenticitat de la vida política, òbviament als EUA, però com no al nostre continent, estat i país.

Quan es parla de campanyes electorals tendim a centrar-nos en: canals de comunicació, públic objectiu, segmentació, impactes, cleams, missatges favorables, temes compromesos, agenda política,... tot un seguit de termes que ens duen a centrar-nos en la ciència del màrqueting polític, i en la majoria d’ocasions aquesta qüestió se situa per dalt del rerefons polític de cada candidat o de la força política que representa. I amb açò no estic posant en qüestió res del que vaig escoltar ahir. El Sr. Figueres té una empresa de màrqueting i fa la seua feina, i òbviament la fa molt bé, i jo mateix a un nivell molt més baix he treballat i participat en equips de disseny i gestió de campanyes de partits polítics. El que estic posant en qüestió són els objectius i les estratègies que es marquen els propis partits, i m’explicaré utilitzant precisament la figura i la trajectòria darrera del President Obama.

Em fa a mi la impressió que la societat en general està un poc cansada dels missatges que els partits i candidats llancen en etapes electorals; cada vegada més, els ciutadans son conscients de que en aquestes etapes s’utilitzen propostes i idees que se’n diuen “políticament correctes” moltes vegades el que els analistes identifiquen com “allò que vol sentir aquell que volem que ens vote”. Idees força, en definitiva, que desprès de els eleccions desapareixen i s’obliden, i que es desenvolupen, en tot cas, en funció dels interessos dels “lobbys” de pressió (legals als EEUU, alegals a España, però òbviament existents a tots els llocs), amb la qual cosa es produeix un desencant generalitzat de la societat en el sistema polític, que condueix a que la majoria dels votants segurs estan d’origen identificats amb una o altra força política, però cada vegada més, la gent poc identificada “se passa” a la força de major creixement en tots els llocs als últims temps: l’abstenció.

L’aparició de la candidatura de Barack Obama, va suposar, la idea d’un trencament absolut, del que havia estat la praxis política als EE.UU. La figura d’Obama representava tot el que no havia sigut mai un president dels Estats Units, ja no sols per ser de color (encara que crec que va ajudar), si no la seua proximitat, el seu tarannà dialogant, el seu estil de reconèixer els errors,... una forma de fer política que va il·lusionar i va fer creure, sempre des del meu parer, un volum important de votants, que a pesar de ser més pròxims als ideals “demòcrates”, no se sentien representats pels seus candidats que acabaven aplicant polítiques sesgades i poc afavoridores per als seus estrats socials, i que acabaven en l’abstenció i en alguns casos, fins i tot, votant “republicans” .La figura d’Obama va ser capaç de mobilitzar la gent desencantada i va suposar un revulsió tant als EEUU com a al resta de món, on es va obrir la idea de que “el canvi de model” era possible.

Òbviament la presidència ha desgastat, sobretot perquè eixa claredat de propostes s’ha vist truncada pels compromisos presidencials. Efectivament un exemple, és la reforma sanitària que s’ha quedat a mig camí i no ha acontentat ningú, que ha mobilitzat el sector sanitari privat en contra, però que no ha acontentat la gent de classe baixa, desencantant-los d’aquesta imatge “diferent” d’Obama. No haguera estat més efectiu (políticament parlant) acomplir almenys als que ja eren teus? Pensava el president Obama que amb una reforma matisada anava a fer que els republicans sectors sanitaris canviaren de parer? Ahi ho deixe. Potser per això, un dels treballs més important del màrqueting polític en aquesta última campanya ha estat el mobilitzar i recuperar el “compromís” amb eixe sector no acomodat.

Traslladant-nos ara a la nostra realitat quotidiana, veiem un poc el mateix, a l’Estat Espanyol, va incrementant-se cada vegada més l’abstenció, cada vegada la gent creu menys en les propostes polítiques de ningú, i la realitat es que ningú guanya les eleccions, acaben perdent-les els contrincants. Veiem com el gran èxit del PP no es deu a un increment espectacular dels seus vots, sino a una reducció dels vots del PSOE, que per desencant han anat a l’abstenció. Una abstenció cada vegada més auto-marginada i difícil de recuperar. Perquè amb una gran probabilitat  ara passarà just el contrari, i tindrem encara un major increment de l’abstenció. Potser estiga equivocat, però em fa la impressió que els centenars... milers de persones, que s’apropen sovint a les Corts Generals a manifestar-se, estan fent un toc d’avís.

Al final tenim governs amb majories que no tenen el recolzament ni del 30% de la població en general (no sols de que han votat), que guanyen les eleccions, però que no representen a la majoria de la població ni de lluny, i que el partit més votat és l’abstenció. No serà perquè els ciutadans necessiten propostes clares, que els seus representants els diguen la veritat, el que faran i el que no podran fer, sense marejar a ningú, sense propostes i “cleams” ideals que només aprofiten per als cartes i els espots, i que no son creïbles ni en la pròpia campanya?  No serà que els ciutadans necessiten propostes, forces polítiques i candidats “autèntics”: que els diguen les coses bones i les roines, que complisquen el que proposen i quan no es puga dur endavant una proposta que no la facen, o que expliquen perquè no és possible?

No sé si aniré errat, segurament. Però crec que es necessita una reflexió global, tant de la classe política, com de la societat en general, i és necessari que es faça a nivell mundial, perquè el major perill no és el increment de l’abstenció. El pitjor perill es que sorgisca un/a candidat/a hi parle molt clar, tot i que siga una “gran barbaritat”, i que la gent el seguisca fins a punts indesitjats... i  d’aquests ja en tenim alguns exemples en la realitat històrica; i cada vegada més, en la pròpia realitat actual.

REORDENAR: LA BASE DE L’ESTALVI PÚBLIC

Durant les últimes tres dècades, hem viscut un procés de desenvolupisme exacerbat per part de les administracions locals. Els ajuntaments de tot arreu, i com no! els de la nostra comarca, han creat un muntó d’infraestructures i servicis de vegades poc meditats; la necessitat dels quals, en moltes ocasions, només responia a la visió localista de “tindre el campanar més alt que el del poble del costat”, i no pretenc ara fer sentir culpable a ningú, perquè jo mateix assumisc la part de responsabilitat que en puga tindre, en la meua etapa de governant local. A més a més, no sols hem de prendre l’actitud fàcil de “tirar-li les culpes” al polític/a de torn, sinó també hem de prendre consciència que la societat va entrar en eixa voràgine de “tot és necessari i imprescindible, i a més, ha de ser millor que el que té el veí”.

Ara, per contra, sembla que s’ha invertit el procés, però quasi literalment... (o sense el quasi). Ara toca estalviar a estall: en definitiva, suprimir servicis locals, per ser inassequibles econòmicament, i mantindre tancades grans i magnífiques infraestructures, per no poder-les omplir de contingut, o simplement per reduir la despesa de manteniment. Tot açò, de nou, de forma poc meditada, sense analitzar quins servicis són o no bàsics per a les veïnes i els veïns.

Potser, si ens parem un poc a pensar i reflexionem sense capficar-nos en els localismes, ni els aclaparaments de la crisi econòmica, ens adonem que: “ni el que hi havia abans, ni el hi ha ara...” Com diuen els vells: “la virtut està a trobar el terme mig”. I per trobar alguna cosa, cal posar-se a buscar-la: cal reflexionar sense limitacions de mires i, segurament, arribarem a la conclusió que compartint servicis i infraestructures, combinat amb un bon sistema de transport, podem estalviar i, al mateix temps, mantindre molts dels servicis que la ciutadania demanda i necessita.

Posaré exemples. Si tots els pobles de la comarca no poden mantindre en funcionament escoles esportives, i alguns dels que les mantenen estan treballant amb poc d’alumnat, ¿no podríem gestionar conjuntament l’escola, compartir gastos i prestar el servici a tots? O si disposen en un municipi d’un gran teatre-auditori i el poble del costat necessita fer activitats que el requerixen, ¿no podem compartir gastos i usar-lo tots junts? Les mateixes preguntes sorgirien en moltes altres infraestructures o servicis, que podrien ser abordats de forma conjunta i prestar servici a més d’un municipi, sempre tot això compaginat amb una actuació decidida en els sistemes de transport. Fins i tot, si parlem d’ocupació i d’activitat econòmica, els grans problemes de la societat actual, que les xicotetes administracions locals no poden atendre de forma individual, però que potser sí que podrien abordar de forma coordinada.

I algú em dirà: “en la teoria és evident, però en la pràctica és molt complex”. Són administracions diferents..., com repartim les places o llocs de treball?...., on prestem els servicis?.... Si ens fixem, no eixim dels localismes. Cal trencar esta barrera mental i posar-se a treballar. Evidentment, s’ha de repensar la distribució dels servicis, cal reordenar l’ús de les infraestructures, cal assajar nous mecanismes per a aproximar els servicis a la ciutadania, tot un repte que la societat civil i política actual no pot ajornar més.

I no val esperar a la reforma de la Llei de Règim Local, “a veure quines competències ens lleven i ens posen”. Portem un any esperant, i la ciutadania també continua esperant, i les necessitats continuen al mateix lloc... Si esperem que vinga un ens superior a resoldre les necessitats, l’experiència ens diu que ens quedarem esperant... Mentres esperem, anem avançant; obrim un debat sobre l’ordenació de les infraestructures i els servicis bàsics, amb la participació de la ciutadania i els agents econòmics. Això no fa mal! i sempre obri oportunitats. I si després un altre ens ha d’assumir les funcions, tindrà la faena avançada, perquè allò més important no és qui té les competències, sinó que els nostres veïns i les nostres veïnes tinguen els servicis que hi necessiten.

Ja fa més de 30 anys, els nostres pobles tingueren la necessitat de consensuar un Pla Comarcal de Carreteres (alguns recordaran les reunions per a ubicar l’autopista...). Aquell treball conjunt permeté abordar altres temes, especialment en l’àmbit dels Serveis Socials Generals, i facilitaren la creació d’una estructura que resolia les necessitats per a tots els municipis, la Mancomunitat de Municipis de la Safor. Potser ens troben novament amb la necessitat de consensuar una ordenació territorial, ara dels servicis públics, i segurament este treball ens permetrà trobar conjuntament les complexes solucions que requerixen els complexos problemes actuals. Posem-nos a la faena!

Treballem per l’ocupació a la Safor.

Una de les lacres socials més importants que ens deixa aquesta crisi, és l’alt nivell de desocupació, d’atur, que se va incrementant mes darrere mes, any darrere any, i amb unes previsions no massa esperançadores per al futur immediat; només cal veure les previsions que l’OCDE fa per a l’Estat Espanyol per al 2013, on apunta un increment de l’atur fins un 26% (actualment ja estem al 25). Aquesta xifra immaterial indica que més d’una, de cada quatre persones, que volen treballar no podran fer-ho, i que moltes famílies continuaran sense tindre cap membre amb una ocupació, i per tant sense ingressos. Aquesta realitat, serà la que ens trobarem (i ja ens trobem) a la nostra comarca, no aliena a la realitat mundial, i en especial a la realitat valenciana actual.

El que resulta encara més cridaner, és que sembla que cap poder públic se n’està preocupant massa d’aquesta situació. I és cridaner perquè no fa massa temps, alguns dels nostres dirigents no es cansaven de dir, que “la base per a la recuperació econòmica és la creació d’ocupació” (cosa que es tant òbvia que ningú pot estar en desacord), però en la realitat no es veuen increments de polítiques actives per a la generació d’ocupació, més be el contrari: mentre es dediquen recursos impressionants a restablir el sistema financer (que no diré que no siga necessari), els recursos per a la promoció de l’ocupació han disminuït. En l’àmbit valencià s’han reduït els cursos de formació per a que el treballadors/es desocupats/es es reciclen i pugen optar als llocs de treball que demanda la realitat actual, s’han reduït el nombre de tècnics/es dedicats a l’àmbit de la promoció de l’ocupació,... realment un contrasentit, que no fa més que agreujar, si encara cap més, la realitat que estan sofrint les persones desocupades, que no sols es troben abandonades, sinó que a més no veuen cap esperança de futur. I no ens enganyem, això afecta també a una reducció dràstica del consum, i en definitiva a una desacceleració del nostre sistema productiu, les nostres empreses, que cada dia venen menys i han de continuar despatxant treballadors i en alguns casos tancant les seues portes. Un cercle viciós, que sembla que ningú sap com invertit.

Però si ens centrem en l’àmbit estrictament comarcal: ¿Que s’està fent en polítiques actives de promoció de l’ocupació? Tret d’algunes iniciatives d’àmbit estrictament localista, als ajuntaments més grans, amb un “més que relatiu” èxit, pràcticament res. Baix l’excusa de que “eixa no és la nostra competència i nosaltres no podem fer res”, no se fa cap cosa. I caldria dir 2 coses: Primer: la competència més important de les administracions és resoldre les necessitats de les persones, especialment aquelles vitals; i segon, si que podem fer res, i si fem una mirada endarrere veurem que ja ho hem fet. Recorde unes paraules que llegia a un economista, que respecte a la crisi deia: “sembla que els economistes (i la societat en general) han oblidat tot el que hem aprés els últims 100 anys”. I em fa la impressió que a la Safor passa el mateix.

Vull recordar que a finals dels 90 i principis dels mítics 2000, la nostra comarca estava immersa en grans projectes de promoció de l’ocupació, segurament encara fruit de la crisi dels 90 (recordarem que la actual no és la primera...), projectes suportats amb fons públics: Europeus, de les administracions estatals i autonòmiques, locals i fins i tot de l’àmbit privat i empresarial. Uns projectes que pretenien “assajar polítiques públiques d’ocupació per a traslladar les bones experiències a la pràctica política quotidiana”. D’aquelles experiències, en resultaren de bones i de no tant bones, però efectivament de tot s’aprèn. Però el trasllat a la política quotidiana no es va produir, bàsicament perquè en l’etapa de creixement que vivírem posteriorment als anys 2000, no resultava ni atractiu ni necessari. Però ¿no seria interessant que en la realitat actual “traguérem dels arxius” aquelles experiències i veiérem si ens poden servir ara?

Uns dels projectes culminats d’aquell moment va ser el que coneguérem com l’EQUAL-CRESOL, d’aquell projecte eixirem moltes coses bones per a l’ocupació comarcal, però sobretot va ser el primer projecte que va ser capaç de seure en la mateixa taula a totes les institucions locals de la comarca, a les associacions empresarials, als sindicats i a entitats sense ànim de lucre i dissenyaren un pla d’actuació conjunt per a l’ocupació i la generació d’activitat a la nostra comarca.

Des del meu punt de vista, la gravetat de la situació actual demana a crits que es reedite aquesta experiència. Potser sense recursos externs, però amb les poques aportacions que s’hi puguen fer entre molts segur que es crea alguna cosa gran, però sobre tot necessària per a els/les nostres veïns/nes i per a continuar generant riquesa que faça créixer el sector econòmic i empresarial de la Safor. No val ja a dir que “l’ocupació no és la nostra competència”, perquè aquest és un problema de tots i totes i que hem de resoldre (i podem almenys intentar-ho) entre totes i tots. 

La Taronja: Un “desastre” o una oportunitat?

L’actual situació de crisi, i de manca de treball, m’ha oferit  l’oportunitat d’apropar-me a un sector, que coneixia des d’una vesant, però no de forma completa. És tracta del sector citrícola de la nostra comarca, i per extensió el sector agroalimentari, en definitiva: la “taronja”. I he pogut fer-ho amb un esperit crític, en el bon sentit de la paraula: analitzar la situació com a un nouvingut, que veu les coses quasi com des de fora.

Allò que més s’escolta al sector és: “la taronja està fatal !” I és ben cert, però a més, i això és el més greu, no acabes de veure que ningú estiga apostant per un sector que ha estat la base de la riquesa econòmica de la comarca de la Safor durant moltes dècades, i que en aquest moment continua essent el refugi laboral de moltes persones a la comarca.

Si fas una anàlisi de les estratègies seguides pel sector en les últimes dècades, no pots més que arribar a evidenciar  les gran incongruències, des de punt de vista econòmic i empresarial.

La inversió s’ha centrat, amb algunes excepcions en varietats i sistemes de reg,  en la posada en conreu de moltíssimes terres (allò que coneguem per transformar les muntanyes), que en el fons suposen un increment notable des costos de cultiu, perquè son zones amb dificultats de reg, amb costos de transformació elevats, etc. I per contra s’ha anat produint un abandó de les terres de tradicional regadiu. Açò òbviament ha produït un increment dels costos generals en la producció de la matèria primera: la taronja.

Aquesta estratègia haguera sigut encertada si amb un increment des costos, s’haguera millorat la qualitat, la qual cosa potser siga certa, però l’actuació resulta incompatible, quan la política de màrketing del comerç de la taronja (per a que ens entenguem, la política de vendes) és basa únicament amb la baixada de preus; és a dir: “vendrem més quan més barat venguem”. A qualsevol manual d’Economia de la Empresa de 2on. de Batxillerat, s’estudia la política de costos, i podem veure clarament que si vols vendre més barat, quan et costa més produir, malament anem... Per pal·liar els efectes d’aquesta contradicció, s’han rebaixat els preus que s’hi paguen als agricultors primers, pel que encara s’ha propiciat més l’abandó de terres; i s’ha reduït els costos de producció amb la rebaixa de salaris, amb la qual cosa es produeix un evident efecte sobre la qualitat del producte. Tot un cercle viciós, de manca de planificació econòmica, en la qual encara estem immensos. ¿I que ha passat amb el Cooperativisme? Bàsicament que ha volgut seguir els criteris de l’empresa “privada”, però com per les seues característiques no pot jugar tant amb la reducció de costos, han hagut d’abandonar, en gran mesura,  la transformació, convertint-se en meres agències recol·lectores a low-coast.

Per últim, s’ha produït una situació, que des del meu punt de vista acaba de tancar el cercle de l’absurd, i és la competència ferotge i la confrontació que s’ha produït entre en sector citrícola i el sector turístic a la Safor, especialment per l’ús del sòl.

La pregunta que em faig és: ¿i que haguera passat, o que passaria, si el sector agrari i agroalimentari i el sector turístic col·laboraren en lloc de competir? La resposta ja existeix, i potser un bon exemple, per a comprendre-la: La Rioja.

La Rioja treballa una política de vendes del seus vins basats en la qualitat i en la imatge; i en aquest sentit, la creació d’un emergent sector turístic basat en la producció d’aquests vins, ajuda al coneixement de la “marca”, afegeix imatge de qualitat. En definitiva a la Rioja, el sector vinícola i el turístic és complementen en lloc de competir. La bona qualitat i venda de vins ajuda a vendre el turisme, però també ocorre l’efecte contrari.

¿I que passa a la Safor, zona citrícola per excel·lència? No seria molt raonable que existira un Museu de la Taronja? Perquè no una marca de qualitat de la “taronja saforenca” que a mes identificara el producter turístic? No hauríem de pensar en paquets turístics que complementen la visita a les platges i als recursos culturals, amb un coneixement del nostre “producte estrella”? On estan les visites guiades a les zones tarongeres i a les empreses de transformació, tant del producte bàsic, com de les seues variants? Tret de xicotetes iniciatives, a Palmera, Beniarjó i Potries, poc difoses, existeixen ben poques propostes turístiques que exploten aquest recurs, quasi omnipresent a la nostra comarca. ¿Si la gent de Madrid (a mode d’exemple), coneguera la qualitat de la nostra taronja “in situ” i la identificara amb una imatge de qualitat, no ho recordaria quan anara al seu poble a comprar fruites? I per altra banda, quants hem anat a la Rioja a comprar vins i hem passat un cap de setmana de turisme i hem visitat molts altres recursos?

Ahi ho deixe. Només demane que els nostres empresaris, el nostres polítics i els nostres pensadors, deixen el cotxe aparcat un dia del més d’abril i passegen per l’horta tarogera de la Safor, a veure si l’espectacle visual i olfactori que rebran els ajuda a obrir la ment, i a pensar clar i en futur.

MOBILITAT, CREIXEMENT, OCUPACIÓ I BENESTAR

Quan utilitzem la paraula “mobilitat”, a la majoria ens vénen al cap imatges de carrils bici, autobusos urbans de baix consum energètic, zones de passeig de vianants, tramvies ultramoderns… Però realment la MOBILITAT va molt més enllà, es tracta de garantir a les ciutadanes i als ciutadans “la igualtat en l’accés a l’ocupació, la formació, els serveis, les relacions socials, l’oci, la cultura i a les altres oportunitats que oferixen les societats avançades”, tal com la mateixa Llei Valenciana de Mobilitat, promulgada l’any 2011, identifica dins dels seus principis generals.

És quan s’introduïx este concepte de la mobilitat, quan apareix en escena l’oblidada xarxa de transports de viatgers interurbana, especialment en territoris amb tanta vinculació econòmica i social com és la comarca de la Safor. I dic oblidada perquè, durant els anys de bonança, hi havia recursos per a millorar les xarxes de transports comarcals (o interurbanes, tant se val), per a millorar la seua eficiència, fins i tot l’econòmica... Tots, i dic bé; TOTS la vam considerar poc important i poc prioritària.

Per una banda, les administracions autonòmiques, competents en la matèria, consideraren prioritari abordar grans infraestructures de transport, deixant de costat les xarxes locals. Però, per una altra banda, cal fer autocrítica, i acceptar que les autoritats i els tècnics locals tampoc ens preocupàrem massa del tema. En aquells moments, aproximar els serveis als ciutadans era construir serveis en tots el municipis, i per traslladar-se a qualsevol lloc, sempre hi havia cotxes i taxis... i eren temps de bonança...

En l’actualitat les coses han canviat, aquells serveis als municipis van desapareixent per les retallades, i cal accedir als de les capçaleres comarcals, i ja no resulta tan accessible pagar el cost d’un taxi per un transport interurbà. I de nou emergix, amb força, la preocupació pel transport interurbà; econòmic i eficient. Però com que no hem fet la faena quan calia, ara ens trobem amb un servei mínim, desestructurat, poc eficient, antiquat i, fins i tot, deficitari per a les empreses gestores.

La pregunta que ens hauríem de fer ara mateix és: en estos moments de retallades i recessió, ¿és un bon moment per invertir en la xarxa de transport interurbà? La resposta és, a totes totes, SÍ. I ara ho justifique.

Des del punt de vista de l’estalvi públic, el fet de millorar la comunicació interurbana permetria abordar una revisió de la distribució de serveis públics, de forma global, en tot el territori comarcal, perquè serien fàcilment accessibles des de qualsevol municipi, i açò estalviaria molts recursos públics en serveis duplicats i poc eficients.

Des del punt de vista laboral i industrial, una millor xarxa de transports públics facilitaria la mobilitat laboral entre municipis, però també descentralitzaria les zones industrials, per la qual cosa es rebaixaria els costos d’ubicació per a les empreses (estímul) i es permetria que, a pesar d’això, les persones no migraren a altres municipis.

Des del punt de vista comercial, els nuclis comercials tradicionals de la comarca es veurien reforçats, per una major facilitat per a l’accessibilitat des del pobles menuts a les ciutats, de forma barata, ràpida i poc agressiva per a les comunitats dels municipis receptors. Actualment, es tendix a comprar en les grans superfícies per les facilitats d’aparcament i accessibilitat.

Des del punt de vista turístic, les destinacions turístiques consolidades de la comarca podrien oferir productes complementaris a altres municipis limítrofs, perquè seria fàcil desplaçar-se per als turistes i d’esta manera desestacionalitzar la temporada turística, millorant els resultats per als destins actuals, incrementant el seu volum de negoci en el temps i, al seu torn, oferint ingressos extraordinaris als municipis menuts. Tot això sense necessitat de generar noves infraestructures hoteleres, sinó aprofitant les que ja existixen tot l’any.

I com no!, una bona xarxa de transport permetria la fixació de la població en els nuclis rurals, mantenint en valor el sistema agrícola, que pren gran importància en les èpoques de crisi, ja que actua com a matalaf econòmic.

Tots estos motius justifiquen la necessària preocupació de tota la societat econòmica i social de la comarca, per a abordar el més prompte possible la mobilitat interurbana a la Safor, perquè esta serà una base necessària per a generar una etapa de creixement, d’ocupació i de benestar social per a tots els municipis de la nostra comarca de forma homogènia.